Monstres i portes

No, no es diu Pelicot. Té nom i cognoms, i espero que els utilitzem incansablement i reiteradament quan es pugui demostrar en el judici –al qual s’enfrontarà l’any vinent– cada una de les atrocitats que ha comès aquest pederasta. Que repetim una vegada i una altra la seva identitat perquè ningú oblidi qui és i el que ha fet. Que no cometem l’error d’ocultar o dissimular els seus actes execrables sota el nom i cognom d’un altre monstre. Perquè de monstres n’hi ha molts, i mereixem tenir-los identificats i diferenciats. Que el pes de la seva identitat, associada a les seves accions, els caigui a sobre com una llosa. A tots. D’ell, d’ells, dels monstres, que se sàpiga tot. D’ella, d’elles, de les víctimes, que se sàpiga el mínim possible. Que siguem capaços de preservar el poc que encara queda d’una intimitat que, sent només unes nenes, ja ha sigut massa vexada. El cas és atroç de principi a fi: per la naturalesa dels fets, per la facilitat amb la qual els pederastes creen i expandeixen la seva xarxa de l’horror, per la laxitud d’algunes plataformes socials que s’han convertit en terreny fèrtil per a la captació de víctimes i, en una volta més de la maquiavèl·lica perversió pedòfila, per l’extrema vulnerabilitat d’almenys una de les menors implicades. És necessari aturar-nos-hi: per la gravetat del seu cas, per les dades –aquestes sí necessàries– que han transcendit, i perquè és imprescindible arribar fins al fons del forat negre en què, pel que sembla, s’ha convertit la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), incapaç de complir l’únic objectiu per al qual va ser creada: protegir i tutelar els menors en risc a Catalunya. Aquesta nena, que es trobava sota tutela de la DGAIA, no només no va ser protegida. Va ser desemparada. I aquest abandonament es va convertir en una porta oberta –de bat a bat– per al seu captador. L’Administració que havia de tenir cura d’ella no només va fallar: va facilitar, per omissió, l’accés de l’agressor. No es tracta només d’una negligència, parlem d’una fallada estructural que posa en entredit tot un sistema de protecció. Per això, la responsabilitat institucional és ineludible. La consellera Martínez Bravo, que ha sol·licitat comparèixer davant el Parlament, ha d’explicar allà totes i cada una de les accions que el seu departament ha portat a terme des que, una vegada assumida la cartera, va conèixer el cas; quines responsabilitats s’han depurat i quins mecanismes s’han posat en marxa perquè una situació d’aquesta gravetat no es torni a produir. Ho ha de fer amb la contundència que requereixen els fets, sense ambigüitats ni titubejos. En joc no hi ha la reputació de la DGAIA ni tampoc la solvència de la Conselleria de Drets Socials, sinó una cosa molt més important: la garantia que els gairebé 20.000 menors que es troben sota la tutela d’aquest organisme seran protegits com mereixen. Que els monstres no trobaran –mai més– les portes obertes de bat a bat.

Monstres i portes

És imprescindible arribar fins al fons del forat negre en què, pel que sembla, s’ha convertit la DGAIA

El més llegit