Un de cada tres cuidadors de gent gran té més de 60 anys

L’Espanya que bat rècords en longevitat és també l’Espanya de les cures. Com que el sistema d’ajuda a la dependència no satisfà, ni de lluny, totes les necessitats d’una població cada vegada més envellida, una realitat cada vegada més palpable és la de persones que superen els 60, 70 o 80 anys que cuiden altres persones grans amb més càrrega de malaltia o discapacitat. Segons assenyala l’estudi El futur de les cures, presentat recentment a Madrid, el 73% dels espanyols ha cuidat o cuida en aquests moments (el 38%) malalts o dependents, sense comptar la cura dels fills. D’aquests, tres de cada 10 són més grans de 60 anys, el grup d’edat més ampli entre els cuidadors, seguit de les persones d’entre 45 i 49 anys, segons una enquesta elaborada per VML The Cocktail. La majoria són fills ja a prop de retirar-se o jubilats que cuiden els seus pares (o avis), o sèniors que cuiden les seves parelles. El problema és que si responsabilitzar-se i ajudar persones malaltes o discapacitades implica una important càrrega econòmica, física i mental i resta temps a l’oci o a les mil obligacions diàries, fer-ho quan a més es té una edat avançada redobla l’esgotament físic i mental, ja que les ajudes públiques són escasses i hi ha llargues llistes d’espera. Sensibilitzar i visibilitzar Protagonistes d’aquesta situació són Mary Pepa Gamo i Pilar del Río, que assisteixen a un taller de la Creu Roja destinat a l’atenció a cuidadors i en el qual totes les assistents, i no és casualitat en vista de les estadístiques, són dones i majors de 60 anys. Totes dues relaten a EL PERIÓDICO el seu dia a dia, per sensibilitzar entorn de la dura i invisibilitzada realitat que es viu a moltes llars. La Mary Pepa, de 83 anys, cuida el seu marit, Pepe Olmedilla, que en té 87 i una demència cada vegada més avançada. Va començar fa uns anys amb petites fallades de memòria, es va perdre en un parell d’ocasions i va agafar la covid, que el "va atacar molt fort". Des d’aleshores, diu la Mary Pepa, "és una altra persona". A més del deteriorament cognitiu, camina molt a poc a poc, cau amb freqüència, no hi sent bé i pateix acúfens (soroll a les orelles), cosa que li dificulta la seva vida diària. El Pepe necessita ajuda per vestir-se, perquè ho fa sol, però "en l’ordre que vol". També requereix suport per banyar-se, però només permet que l’ajudi una de les seves filles, que és fisioterapeuta. La parella té quatre fills, però, tot i que "ajuden en tot el que poden", tenen altres responsabilitats i la Mary Pepa ha d’ajudar el seu marit la major part del dia. En aquest sentit, té la sort que el Pepe assisteix diàriament a un centre de dia, però per les tardes i els caps de setmana ella és el seu referent. "Falten les forces" Amb 83 anys, sent que li "falten les forces". "Quan tenia 70 anys em menjava el món, però ara em sembla que en tinc 100 en comptes de 83. Abans m’aixecava i feia mil coses. Però ara m’aixeco i dic: ‘Si no tinc ganes de fer res’. Abans sortíem tots els dies: al matí preníem la nostra cerveseta, a la tarda el nostre cafetet. Però ara cada vegada sortim menys i més a prop. Ell se’m penja del braç i jo ja no el puc estirar. I això que l’aixeco cada vegada que cau. Com que encara puc, l’estiro perquè ¿a qui avisaré a les tres del matí perquè m’ajudi? Però la veritat és que em sento cada vegada més decaiguda, jo també he patit una davallada i em flaquegen les forces per cuidar-lo a ell i a mi", afirma. Quan ho explica, se li ennuvolen una mica els ulls i admet que, per ella, "el més dur" és veure que el seu marit s’ha convertit en un "vegetal" i no poder portar la vida de la qual disfrutaven després de la jubilació. "Ell és feliç, no se n’assabenta, però la que pateix soc jo", sentencia. En aquesta difícil situació, a la Mary Pepa l’"ajuda molt" participar en un dels tallers que organitza la Creu Roja per a cuidadors a Madrid. "Em serveix d’alleujament, sempre que vinc explico totes les meves penes i contratemps, i al taller m’entenen i em donen consells", explica. Al seu costat i després de participar en l’activitat organitzada per l’entitat, Pilar del Río, de 66 anys, assenyala que ha estat cuidant la seva mare, Matilde García, de 94, des que fa nou anys li van detectar que tenia demència. Abans la Matilde vivia en un poble. No obstant, quan van notar els primers signes de deteriorament cognitiu, se la van emportar a Madrid, on viu amb la Pilar i amb el seu marit. De la mateixa manera que li passa a la Mary Pepa amb el seu marit, la Pilar és els ulls, el cap i les mans de la seva mare, que pateix una demència severa i amb prou feines camina. Per això, la seva jornada comença a les set del matí. Tot i que viu davant el centre de dia per a la gent gran on assisteix la Matilde, triga fins a tres hores perquè pugui estar llesta. L’aixeca, la dutxa, la vesteix i li dona l’esmorzar. El pitjor de tot, confessa la filla, és banyar-la perquè "comença a xisclar quan li cau aigua". Però els anys es van notant i sent que cada vegada "està més cansada i amb menys força", tant físicament com mentalment. "Al final vaig tenint una edat i em noto més mals d’esquena i esgotament, fins al punt que estic tramitant l’ajuda a domicili, perquè algú m’ajudi a aixecar-la, dutxar-la i altres coses". La Pilar "s’allibera" a partir de les deu, quan la seva mare entra al centre de dia, però a la tarda ja està a casa i no pot sortir perquè la nonagenària té la mobilitat molt reduïda. "A tot estirar la portem passadís amunt, passadís avall, però sempre recolzada en mi o en el meu marit". Malgrat que aquesta circumstància li limita molt les activitats i les sortides, la Pilar està resignada i té la sort de poder alternar la cura amb els seus dos germans quan vol assistir a alguna activitat o anar-se’n de vacances. Però segons confessa, entre llàgrimes, per ella és "molt dur" veure que la seva mare, "amb el que era", actualment no té capacitat de discerniment. "Em costa moltíssim veure el deteriorament mental que té, que no em reconegui, que no sàpiga com em dic". I admet que, en ocasions, tot i que té molta paciència, se sent "culpable" perquè, sense voler, li "parla malament" o la "renya". Ajudes institucionals Precisament, tallers com el de la Creu Roja estan destinats a ajudar els cuidadors a gestionar les seves emocions i a ser conscients de les seves pròpies virtuts i limitacions, amb l’objectiu de millorar el benestar del dependent i el seu ajudant. Però no tots els abocats en l’atenció a gent gran i discapacitats poden assistir a aquest tipus de formacions o tenen el suport de germans, fills o els serveis públics. Les ajudes institucionals són, a causa de la falta de recursos i a les llargues llista d’espera, insuficients.

Un de cada tres cuidadors de gent gran té més de 60 anys

L’augment de l’esperança de vida provoca que cada vegada més els que han d’estar a càrrec de gent gran dependents tinguin una edat en què es multiplica l’esgotament que comporta aquesta ajuda.

El més llegit