"A la feina, els joves han de parlar per telèfon"

Què el va portar a intentar entendre la generació muda? Una cosa tan simple com que tinc dos fills que fa cinc anys estaven en plena adolescència i vaig detectar que quan els trucava mai contestaven, i responien sempre amb excuses com que el tenien silenciat. I el més curiós és que, quan els truques i no contesten, al cap de molt poc reps un whatsap que diu: "¿Què volies?». Un clàssic. Sí. Al compartir-ho amb altres pares d’adolescents em vaig adonar que era un fenomen generalitza, de manera que, amb un company de la UOC que és psicòleg, vam decidir investigar-ho. ¿Què van trobar? Que ja hi havia estudis previs, anteriors al 2020, que apuntaven que els mil·lennistes evitaven la comunicació en directe donant alguns motius raonables. A ningú li agrada que interfereixin en la seva vida quan està fent una activitat concreta. Hi ha una part pràctica: la vida és més fàcil si ningú t’interromp amb trucades. Vist així... Però alhora vam veure, sobretot vinculat a la pandèmia, que hi havia altres estudis que evidenciaven que abans d’una videoconferència aquesta generació sentia angoixa. No només per parlar de manera síncrona, sinó pel fet de veure’s en pantalla. Ho vam analitzar i vam veure que hi havia una part pragmàtica que tenia sentit pel tema de la comoditat, però la cosa anava molt més enllà. A la feina no sempre és pràctic. De fet, de vegades és molt més pràctica una trucada. A més, hi ha una cosa que hem de valorar, que és l’autenticitat. Quan parles amb algú, amb les impostures que puguis adoptar com a part de la teva màscara, et mostres com ets. L’autenticitat té un valor molt potent, però les noves generacions juguen just al contrari. Per exemple: quan publiquen una foto a Instagram, és la que els ha quedat millor de les 50 que s’han fet. I si encara fent aquesta selecció no n’estan prou satisfets, s’hi apliquen filtres. Al final el que mostren és impecable, d’una estètica fantàstica, però no és real, no és autèntic. I això ho porten també al camp de la interacció amb altres persones. ¿Què vol dir? Que si graves una nota de veu i no estàs content amb el resultat, no l’envies. L’esborres i la tornes a gravar fins que quedi exactament el que vols dir i com ho vols dir. Perfecte, però això no és autèntic. Aquesta por de mostrar-se tal com són de veritat és problemàtica, i limita la capacitat de comunicar-se en qualsevol circumstància, ja que assumeixes que de vegades et descol·locaran amb coses imprevistes. Llavors hi comença a haver un problema que no es justifica amb la practicitat i que es converteix en un cercle viciós: com menys utilitzes aquestes vies de comunicació en directe, més respecte et fa haver d’utilitzar-les. ¿Aquesta fòbia a parlar per telèfon és ja un problema? Sí. Vam fer la primera anàlisi fa cinc anys i ja alertàvem que podia ser un problema quan aquesta generació arribés al món laboral i es trobés amb situacions en les quals les converses en directe són una necessitat, no una opció. A la feina, els joves han de parlar per telèfon. Les xarxes han fet mal. Si estàs acostumat a relacionar-te via Instagram quan has d’interactuar amb algú, mai estaràs a l’altura.

El més llegit