El Pontífex s’enfronta a un dels contextos internacionals més complexos

L’elecció de Robert Francis Prevost Martínez ha trencat amb una de les velles regles no escrites del Vaticà. La que deia que no hi hauria un Papa nord-americà mentre els Estats Units continuessin sent una superpotència, perquè no fes l’efecte d’una Església alineada o subordinada als interessos de Washington. És discutible que els cardenals electors hagin debatut durant el conclave si els EUA continuen sent la primera potència mundial en un món cada dia més multipolar. Més probable és que hagi prevalgut el seu perfil continuista, la seva trajectòria com a missioner, les dues dècades que va passar a les zones més pobres del Perú i el seu coneixement profund d’Amèrica, el calador més important del catolicisme. A Roma se’l coneix com el "ianqui llatinoamericà", un gringo que va néixer al nord i va fer carrera al sud. Encara és aviat per saber si Lleó XIV exercirà, tot i que sigui des d’un pla moral, com a contrapès a Donald Trump. I, per extensió, a la creixent paleta de polítics que fan de la divisió, l’odi i l’autoritarisme el seu pa de cada dia. Aquells qui el coneixen ressalten les seves similituds amb Francesc respecte al seu compromís amb els pobres i els migrants i la seva disposició a acostar-se als més desfavorits. "Se suposa que el bisbe no ha de ser un petit príncep apoltronat en el seu regne", li va dir l’any passat la web del Vaticà. Però alhora el descriuen com un home més pragmàtic i cautelós que l’argentí Bergoglio, "un centrista íntegre", segons l’ha descrit el seu amic Michele Falcone. Aquest centrista haurà d’espavilar-se en un món d’extrems, sense nord i en flames, un dels contextos més complicats de les últimes dècades. No només pels massius reptes que plantegen el canvi climàtic i la intel·ligència artificial, dos dels cavalls de batalla del seu predecessor, sinó per la ràpida descomposició de l’ordre internacional, l’auge del nacionalisme xenòfob, la polarització extrema i la importància minvant del multilateralisme. A tot això cal sumar-hi la proliferació de conflictes armats, des d’Ucraïna fins a Gaza, passant pel Sudan i el Iemen. Un escenari enverinat que tampoc escapa al Vaticà. Així ho va expressar en una de les seves últimes homilies abans del conclave el cardenal Battista Re, degà del Col·legi Cardenalici, que va demanar la intercessió de l’Esperit Sant per ajudar els purpurats a elegir el Papa "que l’Església i la humanitat necessiten en aquest punt d’inflexió difícil i complex de la història". Francesc va mirar de mediar com a apagafocs en moltes de les guerres contemporànies. També va advertir el minvant lideratge d’Occident i la influència cada vegada més notòria del sud global. I, lluny de resistir la tendència, la va abraçar designant nombrosos cardenals asiàtics, africans i americans, un ruptura amb el tradicional eurocentrisme del Vaticà per reflectir la pluralitat de l’Església, també en el repartiment del seu poder intern. El resultat s’ha vist en la composició del recent conclave, el primer de la història sense una majoria de cardenals europeus. I també s’ha vist en el desenllaç. Lleó XIV és encara una incògnita, però a ningú se li escapa que, amb l’autoritat moral que li confereix el càrrec, podria ajudar a legitimar o censurar certs lideratges, així com influir el vot dels 1.4000 milions de catòlics que hi ha al món. Un primer cop d’ull a les seves xarxes socials suggereix que no tem involucrar-se en afers mundans. Un dels seus retuits a X és un article que qüestiona les justificacions expressades pel vicepresident dels EUA, J. D. Vance, catòlic convers, sobre la política de deportació de migrants de Trump. "J.D. Vance està equivocat: Jesús no ens demana que classifiquem el nostre amor pels altres", diu el títol de l’article. Quan Francesc encara era Papa, els bisbes alemanys es van posicionar obertament contra l’AfD, amb diverses crides a la seva feligresia. "El nacionalisme ètnic i el cristianisme són incompatibles", deia una de les missives publicada al febrer pels bisbes, en la qual titllava d’"extremista" l’AfD. D’altra banda, el Vaticà va intentar millorar les males relacions amb la Xina. El 2018 va firmar un acord amb Pequín per consensuar amb el règim la designació de bisbes xinesos, tot i que es conferia al Papa l’autoritat última per confirmar els nomenaments. Per això alguns líders mundials no han tingut objeccions a maniobrar per mirar d’influir en l’elecció del seu successor o hagin expressat obertament les seves preferències. Una mena de lobby que no ha passat inadvertit. Trump, per exemple, va donar suport obertament al seu compatriota Timothy Dolan, un cardenal conservador oposat a l’acord del Vaticà amb la Xina, abans que aquest critiqués el seu mal gust al publicar una imatge vestit de Papa, creada amb intel·ligència artificial. En el cas d’Emmanuel Macron, les suspicàcies van sorgir per la reunió que va tenir amb quatre cardenals francesos durant el funeral de Francesc. També des de l’entorn de la ultradretana Meloni es va crear un lobby per cardenals pròxims a les seves postures morals i polítiques.

El Pontífex s’enfronta a un dels contextos internacionals més complexos

A Lleó XIV l’espera un món d’extrems i caldrà esperar a veure com encaixa el seu pragmatisme i tendència a la cautela en els afers polítics

Un primer cop d’ull a les seves xarxes socials suggereix que no tem involucrar-se en afers mundans

El més llegit