La inexperiència i la divisió del conclave abonen la incertesa

El fantasma és el d’un inici empantanegat. Els 133 cardenals que avui entraran a la Capella Sixtina per elegir el nou successor de Pere, és a dir, el nou cap de l’Església catòlica, creuen, per la seva fe, que és l’Esperit Sant qui elegirà, en el secret de l’elecció, el nou papa. Alhora, els 133 tindran en compte que no podran actuar prescindint de la política i del món. I passarà. Fins aquí les certeses absolutes. La raó és, com aquest diari ja va avançar a finals d’abril, que no hi ha un candidat clar. Ni els progressistes ni els conservadors han aconseguit un consens final sobre això. I es deu, sobretot, a la diversitat territorial volguda pel difunt papa Francesc: un conclave amb cardenals de més de 70 països (108 nomenats per ell), i la gran majoria ni es coneixien abans de la seva mort (només una vintena van participar en anteriors conclaves). Cosa que, traduïda, significa que el que s’inicia serà un dels conclaves amb més purpurats inexperts, però també el més multiètnic i variat de la història. Més enllà de les conjectures, els cardenals ho han repetit en declaracions fins al cansament. "¿Aquest cardenal en coneixia 50? ¡Jo, i ara! Tot just em sabia els noms de 30", va explicar el suec Anders Arbolerius. "La durada del conclave depèn. Serà breu si tots recolzem un candidat únic; serà llarg si no és així", va explicar John Ribat, de Papua Nova Guinea, a la sortida d’una reunió preconclave. Amb aquesta desorientació com a punt de partida, com a qualsevol campanya electoral, els candidats i els partits (de dins i fora de l’Església) que els recolzen han lluitat entre si, tot i que no sempre amb armes lícites. De fet, s’han repassat les biografies de tots els principals papables a la recerca d’ombres, malalties o una altra relliscada en el riu remogut de la informació paral·lela a les reunions preconclave. Entre les víctimes d’aquesta mil·lenària pràctica –que va arribar al seu màxim auge en el Renaixement– es compten fins i tot figures de menor visibilitat internacional, com Tarcisius Isao Kikuchi, el cardenal de Tòquio, culpable d’haver-se fet un selfie. Però també pesos pesants, entre els quals Pietro Parolin, el cardenal secretari d’Estat durant els anys de Francesc, a qui van intentar adjudicar-li un problema de salut que li impediria exercir funcions pontifícies (desmentit després pel Vaticà), i el filipí Luis Antonio Tangle, injuriat per un vídeo en què canta Imagine, de John Lennon ("Imagina que no hi ha cel / [...] / Que ja no existeixen guerres / Tampoc religió", diu l’himne pacifista de l’ex Beatle) i per la seva mala gestió de Càritas Internacional. En aquest clima febril, les solemnes misses dels nou dies de dol dels novendials, que van començar el dia de la mort de Francesc i que en el minut u van servir per enviar missatges al conjunt del cos electoral, es van tornar mirall de la situació de desorientació. Al principi, el marc general semblava el del continuisme. "No pot ser aquest el temps de tornar enrere, o pitjor encara, a les represàlies i a les aliances de poder", va arribar a dir el cardenal Baldassare Reina, vicari de Roma. "Hem d’acollir la seva herència i fer-la vida", va afirmar Parolin. Mauro Gambetti, arxipreste de la basílica papal de Sant Pere al Vaticà, va utilitzar una metàfora campestre. "Les ovelles, que no es rebel·len, són fidels, dòcils, cuiden els xaiets i els més febles del ramat, entren en el regne preparat per a elles des de la creació del món", va raonar. "Els bocs [...] salten sobre les altres cabres en senyal de domini, davant el perill pensen en si mateixos i no en la resta del ramat", va continuar, deixant clara la seva preferència per les primeres. Després la tònica va canviar. En una entrevista amb una parella de periodistes internacionals un cardenal va filtrar que Beniamino Stella, suposat estrateg al darrere de Parolin, hauria criticat durament el difunt Francesc per permetre que laics i dones guanyessin espai i càrrecs de govern en la cúria romana. La informació, per descomptat, no va ser ni confirmada ni desmentida pel Vaticà. Conservadors i progressistes Però Dominique Mamberti, protodiaca de l’escola de cardenals, va tornar a desordenar les cartes. Diumenge, últim dia dels novendials, el cardenal francès ho va dir alt i clar: "Tots hem admirat el molt que el papa Francesc va ser fidel a la seva missió fins a l’extrem d’esgotar totes les seves forces". El difunt Papa "va amonestar els poderosos recordant-los que s’ha d’obeir Déu abans que els homes, i va proclamar a tota la humanitat l’alegria de l’Evangeli, el Pare misericordiós, Crist salvador. Ho va fer en el seu magisteri, en els seus viatges, en els seus gestos, en el seu estil de vida", va afegir. La confusió, per descomptat, té més context. Es basa en el supòsit (¿real? ¿inventat?) que Parolin i Francesc presumptament es van distanciar en l’última etapa del seu pontificat, i remet que l’italià és un candidat moderat fort, que podria ser acceptat (¿o fins i tot avalat?) fins i tot pels conservadors. Però, ¿l’acceptaran els progressistes? Aquesta última incògnita és una de les que de resoldre els cardenals en aquesta nova cita amb la història, després d’ingressar ahir a les residències de Santa Marta i Santa Marta Vella, recondicionades per al gran esdeveniment, que avui arrencarà amb la missa "Pro eligendo pontifice" que presidirà, a les deu del matí, el cardenal degà, Giovanni Battista Re. Els llibres d’història, i no només els de religió, escriuran el que surti d’allà.

La inexperiència i la divisió del conclave abonen la incertesa

Un total de 108 dels 133 purpurats que elegiran a partir d’avui el futur cap de l’Església catòlica van ser designats per Francesc

L’últim papa va crear la cúpula més multiètnica de la història del catolicisme, procedent de més de 70 països

Com en qualsevol campanya electoral, s’han buscat ombres en les biografies de tots els papables

El més llegit