El somriure enmig del desastre

Mai se’l va veure enfadat i podia haver-ho estat en infinitat d’ocasions. Per exemple, durant la crisi migratòria de 2018 i 2019, quan el sistema d’atenció social no donava l’abast. Ni durant la pandèmia, quan les entitats es van quedar soles afrontant les cues de la fam i els hospitals de campanya. A Enric Morist, l’actual president del tercer sector que va morir divendres als 59 anys per un atac fulminant de cor, mai li va faltar el somriure. Encara que el món s’estigués esvaint, tot i que remés a la contra i li fallessin les forces. Ho saben bé aquells a qui va ajudar. El seu somriure dissipava pors. Enric donava esperança per continuar. Tenia un do per ajudar. Ho va descobrir de jove, començant com a voluntari a la Creu Roja a Igualada, la seva ciutat. Per això va decidir estudiar Educació Social. La seva vida està estretament unida a aquesta organització internacional humanitària, i es compten per milers les vides que ha sostingut. Un exemple va ser el seu paper durant la guerra dels Balcans. Des de la seu de l’Anoia va atendre personalment desenes de famílies que van abandonar Sarajevo. Fa anys va presentar-ne dues, Jadranka Postic i la seva filla Tijana. El somriure de Morist va ser el primer que va veure aquesta família després d’escapar de la guerra, plens de dubtes, de pors i de confusió. Morist els va rebre amb un somriure i una abraçada. Però no es va quedar allà. Va aconseguir per a aquestes famílies la seva primera llar a Igualada, els visitava sovint, els ajudava amb el català, amb la formació, amb l’atenció psicològica... i amb tot el que fes falta. Per als Postic, Morist era un amic íntim, un més de la família. "No sé què hauria sigut de nosaltres sense ell", confessava la mare, viuda, anys després a aquest diari. Avui ploren la seva pèrdua, incapaços d’explicar-se el que li ha passat. És per això que quan Tijana Postic, la nena a qui va acollir amb 10 anys a Igualada, va rebre el Premi Internacional Catalunya, ell no podia estar més orgullós. Era com una fillola. "Si els donem oportunitats, les persones responen", insistia Morist. "La gent no deixarà de venir, tu també volies escapar-te de la guerra, de la mort, de la gana, de la desesperació. Tothom vol una vida millor, això no ho frenarem", responia una vegada i una altra. Aquesta era la seva visió sobre la migració. I per a ell era inconcebible creure que amb murs, barreres i fronteres el fenomen migratori minvaria: "La gent actua desesperadament; no tenim cap altra que ajudar-los". Es posava sempre, primer, al lloc de qui pateix. A Postic, la Generalitat li va donar el premi per la seva tasca durant el coronavirus. Va ser la cap d’infermeria que es va posar primer davant el desastre que després va assolar tot Catalunya. En aquell moment, Morist tampoc es va quedar de braços plegats. Llavors ja feia més de 20 anys que era coordinador de la Creu Roja a Catalunya, però no li van caure els anells per pensar i gestionar els primers dispositius d’emergència a Igualada. Després, confinat a l’Anoia, va insistir i va aconseguir donar resposta a l’emergència a tot Catalunya: va impulsar els hospitals de campanya en diversos pobles i ciutats, especialment pensats per als malalts que vivien al carrer o en llocs insalubres. També va ser esperança per a tots els que no tenien res per omplir el rebost gestionant repartiments de menjar. Sempre disposat a donar un cop de mà. Mai se’l va veure enfadat, però els seus missatges eren clars. Obria els ulls com taronges i etzibava titulars. "Cal dir les coses pel seu nom". Tot i que de vegades li costés algun enuig, sempre va ser lliure a l’hora d’expressar-se, una veu que en el sector social, captiu de subvencions, costa de trobar. En plena crisi de la covid, per exemple, va ser el primer a assenyalar que el sistema d’acció social feia aigües. Tampoc li va fer res remarcar que a l’àrea metropolitana el problema era la vivenda, la desigualtat i el padró. No li agradava estar en les fotos, en els parlaments. Però, si hi era, es notava. L’home que s’arremangava Sabia de sobres que les emergències no esperen resposta. Surfejava les crisis arremangant-se. L’estiu del 2018, quan la Creu Roja a Barcelona atenia diàriament desenes de migrants nouvinguts a Catalunya, no va sortir en una sola foto. Mai es va sentir amo de res, i donava tots els mèrits als voluntaris i col·laboradors de les entitats en les quals col·laborava. I seguia fent. Poc després de l’esclat de la pandèmia, el 2021 va deixar l’entitat humanitària i va començar a dirigir la Fundació Salut i Esperança. Va quedar desconcertat de la tasca social que es podia fer des del telèfon i el potencial que permetia a l’hora d’ajudar i atendre. "Les línies telefòniques contra el suïcidi salven vides diàriament i no ens n’assabentem", insistia. Invisible entre els invisibles, li agradava recordar que sempre hi havia una entitat social que ajudava algú des del silenci. Fa només sis mesos va ser elegit com a president de la Taula del Tercer Sector. Un treball no remunerat que combinava amb la direcció de la fundació. Volia aconseguir que el sistema de protecció social estigués al nivell del sistema educatiu i sanitari.

El més llegit