El relleu al tron de Sant Pere: el conclave que va començar al Gemelli

A l’estiu de 1903 el papa Lleó XIII havia complert 93 anys i 25 de pontificat (el tercer més llarg de la història, després de Pere i Joan Pau II), de manera que a l’interior dels murs del Vaticà s’escoltava un clamor propi dels ja avorrits i desesperats. «Però per Déu, ¡és que havíem triat un Sant Pare, no un Pare Etern!». Va ser llavors quan observadors del deteriorament del Pontífex Pecci van començar a prendre posicions. Anant al difunt papa Bergoglio, els sectors conservadors i contraris a un papa estil Francesc van manifestar a través del cardenal xinès Joseph Zen Ze-kiun S. D. B. (Salesià de Don Bosco) que se sentia massa frufrú de sotanes vermelles ja el mateix dia de l’òbit de Pontífex, dilluns passat 21 d’abril. En particular, Zen es va preguntar per què aquell mateix dia ja es va celebrar al Vaticà la primera Congregació General de cardenals, que continuen diàriament fins al començament de la cita a la Capella Sixtina. L’estranyesa de Zen, que va tenir molt seriosos enfrontaments amb Francesc pels acords de la Santa Seu amb la Xina, vindria a insinuar que el frenesí que ell captava reflectiria alguns mecanismes posats en marxa en dates anteriors. Això resulta molt difícil de demostrar, doncs, d’una banda, era necessari fixar com més aviat millor la data de les exèquies pontifícies, i, de l’altra, la hipotètica conspiració per preparar un Conclave preparat que hagués deixat alguna empremta o indici. Ara bé, amb gairebé quaranta dies d’hospitalització i una greu crisi en els bronquis és impossible pensar que ni els seus partidaris ni els seus contrincants deixaran de murmurar sobre el pròxim papa. La clau seria que el Cònclave va començar llavors al Policlínic Gemelli, on Francesc va estar ingressat. També es pot contraposar el dit a la santedat, bondat i ingenuïtat de tots habitant del Vaticà i pròxims. El cas és que el succeït amb el papa Lleó XIII fa 122 anys pot sonar ranci, però conté elements singularíssims i interessants sobre el que és preparar un Conclave i guanyar-lo o no guanyar-lo. Al començament de juliol d’aquest 1903, el cardenal Rampolla, secretari d’Estat (segon a l’escalafó de la Santa Seu) va enviar un clavegrama a qui seria el primer cardenal nord-americà a participar com a pare conclavista, James Gibbon, arquebisbe de Baltimore. Rampolla l’avisava directament que el moment havia arribat, sabent-se a si mateix com a candidat preferit i comptant amb Gibbon com a contribuent al triomf. El cardenal americà va arribar a Europa a mitjans de juliol i Lleó XIII va morir el dia 20. Sense aquell avís previ era impossible que un cardenal allunyat d’Europa arribés a temps. El mateix Gibbons va tenir aquesta experiència anys després. Així que a la tarda del 31 de juliol es va iniciar el conclave de 1903 i Rampolla va guanyar en els dos primers escrutinis. Gibbons, que s’asseia a la dreta de l’agraciat, el va felicitar calorosament. Semblava missió complerta, però abans de la tercera votació el cardenal Jan Puzyna, de Cracòvia, es va posar dret i va comunicar al Conclave que l’emperador Francesc Josep d’Àustria-Hongria acaba de vetar el triomfador provisional. Dins i fora del Conclave l’agitació va ser enorme i a la idea del veto imperial es van sumar sectors italians que consideraven Rampolla un perillós maçó. Aquell va ser l’últim veto extern de la història, ja que els estats europeus van deixar de tenir en endavant el dret a rebutjar candidats. En els apunts que va deixar sobre la cita electoral, Gibbons dona mostres de pragmatisme i rapidesa després que el vetat quedés en zero paperetes de votació. Gairebé havia abraçat Rampolla, però va girar 180 graus i immediatament va enviar el cardenal Satolli, que havia sigut delegat apostòlic a Whasington, a l’habitació del cardenal Sarto, patriarca de Venècia, per dir-li que «per l’amor de Déu» acceptés l’elecció. Aleshores, Sarto ja havia manifestat a uns i altres (eren 62 cardenals) que prescindissin del seu nom. Gibbons va esperar la resposta a la seva estança, però no va arribar. Al tornar a la Capella Sixtina, Satolli amb prou feines el toca i li xiuxiueja: «Accepit» («va acceptar»). El cardenal americà va fer que el murmuri corregués immediatament i en la setena votació Sarto va ser elegit amb 35 vots i va adoptar el nom de Pius X (els liberals eclesiàstics de tota la vida sempre van dir que «no hi ha Pius bo»). No sense abans assegurar-se de col·lectes vaticanes de Sarto per a l’anomenada llavors Universitat Catòlica d’Amèrica, Gibbons va tornar al seu país orgullós del seu rol conclavista. En veritat els seus moviments van ser els propis d’un «kingmaker», faedor de reis, que es va moure amb la necessària rapidesa i amb reflexos, i sense fiar-se que la primera paraula d’un cardenal hagués sigut un no. Els apunts de Gibbons no donen per a gaires més indagacions, però al cap d’una dècada el cardenal de Baltimore estava a punt d’experimentar la seva completa inutilitat en un Conclave. El papa Sarto, conservador, va morir el 3 d’agost del 1914, però en aquesta ocasió ningú havia avisat prèviament Gibbons. Va arribar a Roma fent fora els bofes, però només va poder veure el poble de Roma festejant pels carrers l’elecció de Giacomo della Chiesa, que va adoptar el nom de Benet XV.

El relleu al tron de Sant Pere: el conclave que va començar al Gemelli

La sospita que ja hi va haver acords per a la cita cardenalícia durant l’estada de Francesc a l’hospital remet a altres eleccions papals amb candidat preparat

El més llegit