Jorge Trujillo: "Em presento així: soc fill de colombians i el vostre professor de català"

¿Pot presentar-se? Soc Jorge Trujillo, professor de Llengua i Literatura Catalana a batxillerat a l’institut Anna Gironella de Mundet, a Barcelona. Fill d’immigrants colombians que van arribar a Espanya als anys 90. Concretament, a Astúries. Vinc del món de la comunicació i del cine i he fet el salt a la docència. La meva idea era ser professor d’audiovisuals, però la falta de docents de català m’ha portat fins aquí. Al principi va ser un repte perquè no és la meva llengua materna i perquè no soc filòleg, però em sento orgullós de la feina feta. Soc el primer universitari de la meva família. ¿Quan va arribar a Catalunya? El 2009, per estudiar Comunicació Audiovisual. Sempre he estat vinculat als moviments socials i allà vaig crear un vincle que em va fer connectar amb el català com la llengua de relació... Jo em movia i em moc pel meu barri, Sants, en català, i defenso la llengua. Per a la primera generació, la que migra, és més difícil, però per a nosaltres, tot i que tampoc vam néixer aquí, és diferent. Per a mi l’escola, l’educació, és el pilar per crear arrels. Així, jo em puc sentir una part catalana, una part asturiana i una part espanyola, però potser la meva mare no. ¿I una part colombiana, no? Sí, clar. Jo a l’adolescència era el més colombià de tots. Em va passar el que els passa a molts adolescents. És el moment en què estàs buscant la teva identitat i busques formar part del grup. És una cosa molt humana i suposo que, al no tenir referents, el que fas és aferrar-te els teus orígens. Reivindicava moltíssim la meva colombianitat, però hi vaig viatjar amb 18 i em vaig adonar que no coneixia aquell país. No sabia com agafar un bus, com agafar un taxi... I entenc molts joves en aquesta reivindicació concreta de la colombianitat perquè jo l’he viscut. Per a mi el 15-M, que vaig viure sent a la universitat, va ser un punt d’inflexió. Em vaig adonar que vivia aquí, m’havia criat aquí i patiria la precarietat aquí, igual que la meva família i els meus amics, i vaig començar a reivindicar-me com d’aquí. De vegades tenim por i pensem "ai, si dic que soc català o que soc espanyol, pels meus trets veuran que no», però en aquell moment vaig perdre aquesta por. ¿Què falla perquè molts xavals no arribin a fer aquest ‘clic’? El model social. No és una cosa només dels nois i noies. Nosaltres, com a societat, ¿quina importància li donem a l’educació? ¿Quins recursos hi dediquem? ¿En quina consideració la tenim, si hi ha 35 alumnes per aula? ¿35 alumnes per aula? Bé, a la meva classe més nombrosa tinc 32 alumnes. De tota manera, són molts, sí. Vostè que acaba d’aterrar com a docent d’institut, ¿s’imaginava que els adolescents serien com ha trobat que són? No. Vaig començar a fer un doctorat en què volia estudiar els referents dels fills dels migrants en l’audiovisual. Jo vaig créixer sense tenir referents, no només a l’escola, també a la televisió. Amb la cantant Chanel va ser la primera vegada, després d’anys, que vaig sentir que una persona que s’assemblava una mica a mi representava el que també era el meu país. Abans de començar a treballar a l’institut pensava que potser connectarien amb mi al veure que m’assemblo a ells, però no. Potser perquè estava molt allunyat del que comporta el tracte amb adolescents... Creia que seria més fàcil... Sí. Havia vist molt Merlí (rialles). És un referent de professor que m’agradaria ser. Potser en altres instituts és més fàcil. La classe social també es veu a l’escola. Nens que potser han viscut un desnonament, o els seus pares treballen de vuit a vuit... L’escola és un mirall de com viuen aquests nens als seus barris. I no tenim prou recursos. El professorat també pateix molt la pressió de tenir 32 alumnes en una aula. Potser també és perquè és el professor de català, i el català és una matèria en el punt de mira per a molts adolescents. És possible. Però hi ha una cosa que és ben curiosa: l’únic alumne que m’ha dit literalment que no li interessava el català, que l’avorria, és un noi de pares catalans, i un alumne molt bo. ¿Com l’hi deia, en català o en castellà? En castellà. ¿Li passa sovint que l’alumnat s’adreci a vostè en castellà malgrat ser a classe i ser el professor de llengua catalana? Potser el 30% manté el català, però la majoria canvia. ¿Què és el que caldria fer perquè l’alumnat senti que el català és útil i tingui ganes d’aprendre’l i de parlar-lo? Convèncer-los que no existeixen les pureses. Som el resultat d’una barreja. Intento transmetre’ls que el català és una riquesa, que som afortunats de poder parlar dues llengües. Els dic que jo puc treballar en la institució pública perquè vaig aprendre català. Però aquesta és la teoria... ¿I la pràctica? Es barregen moltes coses. Una és que tenim només dues hores a la setmana de català a batxillerat. El 12 de juny tenen la selectivitat i jo vaig amb la llengua fora perquè no arribo a acabar tot el temari. És impossible. La generació clau és la que està ara a l’escola i l’institut. Jo puc entendre que els pares que arriben més grans no aprenguin català, però els seus fills, que estan creixent a l’escola catalana, han de sentir el català com la seva llengua. L’últim informe PISA va posar sobre la taula un secret a crits: hem normalitzat que l’alumnat migrant tregui pitjors notes. ¿Com trenquem amb això? El repte ara mateix és evitar ser França, que és un país en el qual hi ha una generació que va migrar, però els seus nets continuen sense sentir-se francesos. No som allà, però necessitem una bona política per evitar arribar a ser una societat dividida com França. ¿Què podem fer per no acabar arribant aquí? El primer dia de classe els vaig dir: "Per a mi vosaltres sou barcelonins; per a mi sou d’aquí. Cadascú té la seva vivència i la seva història familiar, però sou d’aquí». Som una espècie social, necessitem pertànyer al grup. Si no ho fem i els estem tota l’estona recordant que no pertanyen aquí és quan es comencen a crear els nínxols. Tornem als referents, si veuen que hi ha profes negres, d’origen llatinoamericà... Sempre em presento: "Soc el Jorge, soc fill de migrants colombians i soc el vostre professor de català». ¿El català podria tornar a ser llengua de cohesió? Ho ha de ser.

El més llegit