El Papa i el dubte

En aquests temps maniqueus es troben a faltar més dubtes. Llocs on refugiar-se de tantes sentències contundents, decisions arbitràries i conseqüències negatives. Espais des d’on qüestionar el principi que sustenta que els lideratges s’aconsegueixen venent seguretats inexistents, que el temps convertirà en mentides. Reductes en els quals els clàssics grecs recorden que qui de res dubta, res sap. Les religions, suposats paradigmes de veritats absolutes, també vacil·len. El cardenal Lawrence (Ralph Fiennes), a l’inici de la pel·lícula Conclave, ho deixa clar: "Si només existís la certesa, no hi hauria cap misteri i, per tant, no hi hauria necessitat de fe". La fe és la virtut teologal que Javier Cercas va perdre en l’adolescència i que va compensar fent-se escriptor. Per això la literatura es va convertir per a ell en un erroni succedani de la religió, perquè no proporciona ni calma ni certeses. Al contrari, noves preguntes, inquietuds noves, cap resposta segons exposa a El loco de Dios en el fin del mundo, el llibre que neix d’una invitació del Vaticà que ell reconverteix en un objectiu: poder preguntar-li al papa Francesc si la seva mare, la de Javier, veurà el seu pare més enllà de la mort. I emprèn un viatge a Mongòlia per traslladar al Pontífex el gran dubte. En veu alta Jorge Mario Bergoglio (Flores, Buenos Aires, Argentina, 17 de desembre de 1936) també dubta. ¿Qui és ell per jutjar un gai, si aquest accepta el Senyor i té bona voluntat?, es va preguntar una vegada en veu alta. I l’eco de les seves paraules continua ressonant. També per qüestionar les pràctiques que contradiuen l’Evangeli, com les de Trump amb la immigració. O les que creuen que cal reproduir-se com conills desatenent una paternitat responsable. Francesc també qüestiona que el celibat voluntari sigui una solució i els que anatematitzen l’avortament, sense tenir en compte que prendre la decisió d’evitar un embaràs per motius excepcionals no és un mal absolut. Sepulcres blanquejats que, emparant-se amb la llibertat d’expressió, ataquen els altres en lloc de mossegar-se la llengua amb força, perquè és millor ser ateu que mal cristià. Totes aquestes són frases del cardenal que no volia ser Papa. A Francesc fa temps que alguns el voldrien mort. I les seves freqüents hospitalitzacions potencien un corrent que va de la torbació al desig que ell es resisteix a afavorir. No és un secret que algun clergue ha instat a resar perquè li arribi aviat l’hora. Ni que al Vaticà hi ha corrents d’opinió i acció desfavorables a la seva persona, al seu criteri i als seus mètodes. La més paradoxal és la que l’etiqueta de personalista, com si la seva figura no ho fos en si mateixa. Per organització, culte i màrqueting. Però ell segueix el seu camí superant els envits de la malaltia i les seves limitacions físiques, tornant a la seva residència compartida i reapareixent anant amb samarreta, ponxo i sense pompa, per a sorpresa de pròxims i curiosos. Agenda restringida Malgrat una agenda oficial restringida, Bergoglio és intensament present durant aquests dies sants per als creients. Els demana coratge i clama per l’esperança. L’alegria del Diumenge de Pasqua s’ha d’imposar al dolor del Divendres Sant. ¿El desmenteixen les tradicionals processons? És un altre dubte.

El més llegit