El 40% dels residus que genera Catalunya surten de les obres

Quan es discuteix la posada en marxa de models de recollida selectiva com el porta a porta o els contenidors intel·ligents s’està posant el focus sobre els residus municipals. Però aquestes escombraries que generen les llars i les activitats econòmiques tan sols suposen una porció relativament petita (entre un 10% i un 15%) de tots les deixalles que es produeixen a Catalunya. De totes aquestes restes, la major part, al voltant d’un 40%, són residus procedents de la construcció. La resta està origina per la indústria, l’agricultura, la ramaderia, la mineria, el sector sanitari i l’àmbit de l’extracció d’aigua i l’explotació forestal. A Europa, el percentatge és una mica més baix i se situa a prop del 30%. Però igualment, els residus de construcció i demolició (RCD) són els que constitueixen el volum de deixalles més important. Tot i així, malgrat que superen amb escreix els residus municipals, el seu impacte ambiental sol rebre molta menys atenció mediàtica. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, després de la pandèmia, la quantitat de runa derivada de les obres va repuntar. Segons dades facilitades per l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) a EL PERIÓDICO, el 2023 es van produir més de 8 milions de tones de residus de la construcció, quan en anys anteriors la dada oscil·lava entre 5 i 6 milions de tones. ¿De què es parla quan es fa referència a aquests grans oblidats de la crisi dels residus? De tots aquells materials que es generen durant la construcció, reforma, rehabilitació o demolició d’edificis i infraestructures: des de materials inerts fins a elements potencialment contaminants. El perillós amiant Entre els més comuns hi ha runa com formigó, maons, ceràmica, pedres i terra. No obstant, també hi pot haver fusta, metalls, plàstics, vidre, guix (com plaques de cartró-guix, habitualment conegudes com a pladur), restes d’aïllament, pintura, cables, canonades o asfalt. Durant unes obres, fins i tot es pot extreure amiant, que ha de ser tractat de manera diferent, al tractar-se d’un residu perillós. Molts d’aquests elements es podrien reciclar o reutilitzar. No obstant, una part considerable encara acaba en dipòsits, sobretot quan no es fa una separació adequada a l’hora de portar a terme la demolició. En concret, un 37% dels milions de tones de runa produïda a Catalunya van anar enterrats en abocadors el 2023. Això significa que, de manera totalment legal, 2,93 milions de tones de runa van acabar en un dipòsit, sense cap possibilitat de ser recuperats. Aquest índex, que fa anys que amb prou feines disminueix, és lluny del que reclama la Unió Europea als estats membre: més d’un 70% de reciclatge. Tot i que les dades catalanes són bastant millors que les de la resta de comunitats autònomes, fonts de l’agència admeten a aquest diari que Catalunya té molt marge de millora en aquest aspecte. Farciment ¿Què passa amb la resta de runa, la que no acaba en dipòsits controlats? Les dades oficials parlen d’un 57% de "revalorització", que no és el mateix que "reutilització". Teòricament, els residus es transporten fins a plantes que trituren la ceràmica i el formigó. El material resultant es pot utilitzar com a farcit, per tornar a omplir una excavació una vegada que s’ha instal·lat el necessari (com canonades o fonaments). Aquest procés pot implicar l’ús de terra, grava o sorra que poden ser reciclades. De tota manera, la majoria d’empreses especialitzades en aquesta "avaluació" no transformen la runa en un material que pugui ser utilitzat per a la construcció, sinó que tan sols és per a aquests processos de farciment. El problema és que sovint, a les empreses no els surt a compte encarregar una demolició selectiva. Els costa més o menys el mateix que enviar les restes generades a un abocador. El que es considera ideal, en canvi, expliquen des de l’ARC, és separar-ho tot i mirar de donar una nova vida a cada material que s’extreu (vidres, portes, cables...). Llavors, quan només queden els maons o el formigó, es pot procedir a retirar-ho pensant també en una futura reutilització. Això, en el dia d’avui, tot i que és la praxi correcta, gairebé té més costos que avantatges. Per canviar les coses, suggereixen fonts del sector, és necessari que l’Administració impulsi l’ús d’àrids reciclats amb incentius fiscals, com ja es fa en altres llocs d’Europa com Dinamarca, el Regne Unit, els Països Baixos o Suècia. Els àrids de construcció són materials granulars que s’utilitzen per construir carreteres, infraestructures ferroviàries, edificacions i preses. Normalment, s’obtenen de pedreres o després de triturar roques. O sigui, es tracta d’un material finit. En canvi, quan aquests àrids són reciclats (procedeixen de residus de la construcció i demolició), s’evita recórrer als jaciments naturals. "Si no hi ha prou demanda és perquè el material reciclat és una mica més car, per aquesta raó s’ha d’incentivar la demanda", proposa Miguel Ángel Pérez, gerent de la companyia Hercal, que es dedica a gestionar la runa de les obres per donar-li un segon ús, transformant-la en grava o arena reciclada. El sector confia que, d’aquí uns anys, sigui obligatori optar per aquestes pràctiques, per aconseguir així el grau de reutilització que reclama Europa. Cal recordar que, des de fa més de dos anys, la normativa catalana exigeix que el 5% dels àrids utilitzats per a qualsevol obra siguin reciclats. Però, segons ha pogut confirmar aquest diari, no s’està vigilant que aquesta llei es compleixi. I el que és pitjor: no s’està fent en la majoria dels projectes públics.

El 40% dels residus que genera Catalunya surten de les obres

Les deixalles que deriven de les llars i les activitats econòmiques només suposen entre un 10% i un 15% dels residus

El més llegit