A les cinc de la tarda l’Abdul obre una bombona de butà i l’endolla en un fogó greixós. Buida una garrafa d’aigua en un cassó i l’encén. «Escalfo l’aigua per netejar-me abans de resar», explica l’home, refugiat en una casa feta amb palets de fusta, mantes i lones. Fa sis anys que habita aquest insalubre lloc als terrenys que hi ha entre el Prat de Llobregat i l’aeroport, propietat d’Aena. «No és que vulgui viure aquí, és que és impossible pagar un lloguer i no he trobat cap altra manera».

L’Ajuntament del Prat de Llobregat explica que atén una població d’entre 30 i 80 persones que viuen en aquest lloc. Per fer-ho, la Generalitat li aportarà més de 100.000euros. EL PERIÓDICO ha pogut parlar amb tres d’ells.

L’Abdul té 36 anys. Quan va complir la trentena, es va escapar de Casablanca (Marroc) i va travessar l’estret en pastera fins a Cadis. D’allà va arribar a Barcelona, on viuen els seus tres germans grans. Cap va voler acollir-lo. «Em vaig quedar aquí sol i sense res, no sabia què fer». Va estar vivint als voltants de la mesquita al barri de Les Palmeres del Prat fins que va decidir construir-se una precària vivenda al costat d’una antiga construcció de comptadors elèctrics en desús. On abans hi devia haver un flux de cables, ara hi ha el seu matalàs, la seva roba humida després de les últimes pluges i una manta. «Jo no visc aquí per gust», insisteix.

Treballadors de Mercabarna

Cada dia, s’aixeca de matinada i s’acosta fins al mercat de Mercabarna amb bicicleta. Els dies amb sort, aconsegueix 10 euros ajudant a descarregar camions de fruita. Quan no hi ha feina, surt amb una bossa amb fruita, cortesia dels fruiters compatriotes que ja el coneixen. Avui és un d’ells. «No he pogut treballar, però almenys m’han donat això», explica mostrant una bossa amb plàtans i taronges. Talla a talls una síndria, també regalada. «Almenys tinc sopar», diu.

Ara no està sol, fa un parell de setmanes que l’acompanya el Karim, un amic d’infància al Marroc, establert a Bilbao. «He vingut a Barcelona perquè estic treballant a Amazon com a repartidor, el problema és que és impossible trobar un lloc per llogar», confessa l’home, amb dona i fills al País Basc. El Karim dorm en un matalàs a terra, ple de fang. «Amb les pluges d’aquests dies això semblava un pantà, ens arribava l’aigua fins al genoll», explica.

El bilbaí encara s’està adaptant a aquesta vida, i espera que acabi aviat. «A les nits m’emparanoio que el sostre es desmuntarà i em caurà a sobre. I això de dutxar-te amb garrafes d’aigua freda és denigrant...», segueix.

Ells no són els únics inquilins d’aquest terreny. Uns cinc-cents metres més al sud, en direcció al Parc Nou, aguanta una casa construïda amb teles de color morat. El seu amo, Condoiu Catalin, habita el lloc des de fa un any. «Abans vivia en barraques de Barcelona i de Sant Adrià de Besòs, però aquí estic més tranquil, sol», explica carregat amb diverses garrafes d’aigua que ha omplert a la font.

Com l’Abdul, menja una vegada al dia gràcies a les hores que passa a Mercabarna ajudant a descarregar mercaderies. «El que estic intentant és trobar un pis, però és que és impossible, ningú em pot ajudar», lamenta.

Els dos barraquistes, a més de diversos veïns de la zona, expliquen que les setmanes passades en aquest terreny habitaven moltes més persones. Es nota també en algunes construccions, que encara aguanten dretes però tenen algunes destrosses, i les roderes que es mantenen en els terrenys. «Va venir la policia amb les màquines a dir-me que me n’anés. Però ¿on vaig?», recorda l’Abul.

També Catalin es va negar a abandonar el lloc. «No és que m’agradi ser aquí, però almenys és un lloc, és alguna cosa», segueix. Unes veïnes del barri de Sant Cosme mostren com en una altra barraca, que segueix dreta però deshabitada, hi havia una espècie d’estable on vivien gallines i ànecs. Avui és buit. «La setmana passada era aquí», asseguren.

Atenció sanitària a l’aeroport

El gruix de les persones sense llar estan, no obstant, dins de les terminals. Les 150 persones que hi dormen habitualment continuen sense saber si a les nits podran descansar. «Hi ha dies que no ens diuen res, i d’altres que ens obliguen a estar fora des de les dotze fins a les quatre de la matinada», explica el Pedro. Més gran de 60, i amb problemes per caminar, ara a més té la mà embenada. «Em vaig fer una ferida i com que soc diabètic sagnava molt i me’n vaig anar al CAP a Barcelona».

L’Emilio, de 60 anys , apareix amb la barba blanca i una esponja, acabat de sortir d’una ambulància del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Els educadors contractats per la Generalitat es van adonar que molts dels sense llar de l’aeroport són persones grans amb pluripatologies i envelliment avançat i que els serveis mèdics aeroportuaris no se’n feien càrrec.

«M’han sortit uns grans rars a l’esquena i m’han dit que amb això me la netegi bé». La resta fa broma. «¿On em dutxo?», es pregunta l’home, que es neteja com pot als lavabos de la terminal.

Txema també ha anat al metge. Porta menys d’un any dormint a la T1. «Jo abans era bàrman, combinava l’estiu a Castelldefels i l’estiu a Andorra». L’últim dia de feina, l’empresa va convidar tots els empleats a Port Aventura. «Allà em vaig adonar que tenia la cama inflada com un elefant». Va estar diverses setmanes a l’hospital, el van fer fora de l’habitació que llogava i tampoc va poder demanar l’atur. «Vaig entrar a l’hospital sent un treballador honrat i surto sent un sensesostre», diu. Encara té la pell esquerdada i moltes marques. «Però el metge que m’ha vist diu que vaig bé», es relaxa.

El Carlos, que fa tres mesos que és a la T1, es nega a rebre atenció mèdica, tot i que els educadors li insisteixen. «M’incomoda explicar-li la meva vida a algú que després no m’ajudarà. No ens donen cap alternativa, cap solució. L’ajuntament i Aena es barallen per nosaltres, però aquí seguim. No som aquí per gust, és que no tenim on anar», insisteix.