¿Com era la seva vida abans de viatjar a Oman? No tenia ni rumb ni guia. Volia ser una cosa que no era. Aquest és el problema més gran dels joves. Volem ser algú que no som. Em trobava en una època en què volia ser, com sempre dic, guai i Superman. I Superman no existeix. Era una miqueta inconscient. ¿Per quina raó va anar a Oman? També m’ho he preguntat jo. I no era Oman, sinó que em van dir que era Dubai. Imagineu-vos, amb 18 anys, molt perduda, et donen una quantitat de diners i ho veus meravellós. T’ho creus tot, com molt de pel·lícula. ¿Però qui l’hi va oferir? Vaig demanar ajuda a un conegut i va ser un conegut d’aquesta persona. Necessitava una quantitat de diners fàcils, ràpida, de 5.000 euros. Els diners fàcils sempre se’n van fàcil, ¿no? ¿Què havia de fer a Oman? No m’ho van especificar massa. Va ser agafar el bitllet i anar-me’n. Vaig anar a Oman el 8 del 8 del 2018. El número 8 ja no està en la meva vida, per descomptat. Vaig rebre el bitllet el dia abans a dos quarts d’onze de la nit. No hi havia temps perquè investigués si estava anant a Dubai, Qatar o déu sap on. No ho sabia. Era com un impuls: som Superman, ho podem fer tot, és igual; som guais. No tenia ni idea del que estava fent. Sí que sabia que hi havia una cosa il·legal, no mentirem, però no d’un pes tan gran. Quan arriba a Oman, ¿on va? A l’hotel que tenia escrit en un paper. Allà vaig ser-hi dos o tres dies de turisme. Al quart dia, va venir la motxilla. Vaig veure una espècie de paquet que no sabia si eren drogues, morts o una bomba. Mai vaig saber el que hi havia dins. Si hagués tingut una idea hauria fet un pas enrere en aquell moment, però ho vaig fer quan ja era tard. Li vaig dir que volia anar-me’n, que allò no era el pactat, que em tragués d’allà. La policia ja estava darrere del tema. ¿Va anar la policia a buscar-la? Sembla una pel·lícula, però no, és la realitat. A l’habitació de l’hotel estava tota sola. Recordo que havia posat Disney Channel a tota castanya. I tinc el mal costum, que ara m’estic traient, de dormir amb música. Recordo que, després de la plorera que m’estava pegant perquè estava espantada amb aquesta motxilla, vaig tancar els ulls i van trencar la porta: van entrar 14 policies amb pistoles. Em deien: "¡Asseu-te a terra, asseu-te a terra, ¿on és?!» (amb referència a la motxilla). Vaig contestar: "El que voleu és allà, no és meu, no és per a mi, no sé el que hi ha dins, agafeu-ho». No em va sortir res més. ¿Què va passar després? Em van portar a la comissaria, on vaig estar de 24 a 36 hores sense saber si era de dia o de nit. Després vaig poder cridar a la meva família dos o tres minuts. A la setmana em van traslladar a un centre de preventius. Estava aterrida, no sabia si aquesta gent m’anava a matar una setmana després o al cap d’un any. La policia sabia pels missatges que el segon sospitós estava de camí. Els vaig ajudar perquè el detinguessin. En aquell moment, em van dir que em deixarien, que tot aniria bé, però res de res. Vaig ser la tonta que va estar en un mal grup. I va arribar el judici. Vaig tenir una defensa superdolenta. Hi havia dies que quan anava al tribunal no veia a ningú. I pensava: ¿algú em pot salvar? ¿On és l’advocat? Després de sis vistes em van portar un traductor. Un home em va donar la motxilla. En cap moment jo he traficat perquè se m’identifiqués com a tal. Màfia internacional de tràfic de drogues era el nom del meu cas. El fiscal demanava pena de mort, però el jutge la va commutar per cadena perpètua. Va dir que era jove i que havia de viure la vida. M’imposen cadena perpètua i he de viure la vida. Molt graciós. ¿Què va pensar tan bon punt va entrar a la presó? L’has ben cagat, vaig pensar. I no has sabut escoltar les persones que et deien: no facis coses, Fati, pensa abans de fer-ho, que aquesta gent no et convé. ¿Com van ser els primers moments allà? Realment van ser molt crus. Hi va haver quatre dies en què em feia por fins i tot anar al lavabo. Al costat meu hi havia una dona índia que em deia: "Fati, ¿hi vols anar?» I jo estava espantada. ¿Amb qui es relacionava? Tot i que estigués aterrida i la cultura fos molt xocant per a mi, sempre hi ha hagut alguna noia amb qui he tingut una bona relació. Sobretot, amb una jove d’Oman que es va criar a Amèrica, i una altra filipina. ¿Com era el tracte? El tracte a les presons no és mai bonic, però allà és encara més difícil. Et miren de dalt a baix perquè vens de fora i barregen els conceptes de religió, cultura i política. Fins que es van acostumar a mi i van entendre que soc europea. ¿Com va entrar en la seva vida l’advocada? La meva mare em va trucar i em va dir: "Algú et vol ajudar». Vaig parlar amb l’advocat Daniel Vosseler per telèfon. Em va dir: "Lluitarem, però vull que parlis amb la persona que guanyarà el cas». Em va passar Mónica Santiago. Ella em va dir: "Escolta, et trauré. Costi el que costi». ¿Va perdre l’esperança en algun moment? Sempre els he demanat a Baltasar Garzón, a Antonio Sagnier i a la Mónica que em diguessin sempre la veritat. Soc molt realista. Els deia: "Expliqueu-me la realitat i jo ja me l’empassaré com hagi d’empassar-me-la, però no em mentiu». La Mónica no ha sigut només la seva advocada... Crec que ja és part de la meva família. Ara és un suport i un referent. Vull enfocar-me en els meus estudis de Dret, vull ser com ella per lluitar per les noies que són com jo era. Al final es va acabar. ¿Com se’n va assabentar? Una responsable de la presó, que en tots aquests anys m’havia tractat molt bé, em va trucar la setmana passada. Em va preguntar si havia comprat un potet d’olor que utilitzem com a fragància. Li vaig dir que sí i ella em va respondre que ja no em calia perquè me n’anava a casa.
