L’apagada gairebé irreversible d’Alemanya

Alemanya va desconnectar les seves últimes tres plantes nuclears l’abril del 2023. Res apunta que l’apagada sigui reversible. El previsiblement pròxim canceller, el conservador Friedrich Merz, sí que va incloure en la campanya que el va portar a la victòria electoral un capítol que advocava per replantejar l’abandonament d’aquesta font d’energia. L’opció més realista és l’energia atòmica de quarta o cinquena generació, els anomenats Small Modular Reactors (SMR). Però el mateix Merz ha admès com a "improbable" a mitjà termini tant dotar-se de SMR com reactivar els reactors desconnectats. Les últimes entre les 37 plantes atòmiques que va arribar a tenir Alemanya estan esperant que les desmantellin. Com el mateix Merz reconeix, apagar o encendre un reactor no és com pitjar l’interruptor del llumet de l’escriptori. És gairebé tan costós com desmantellar-lo i pot portar anys fer-ho. Les traves són tècniques i polítiques. Merz negocia un pacte de govern amb els socialdemòcrates, el programa electoral dels quals dona per tancada l’apagada. Són moltes les arestes per llimar entre els futurs socis, especialment en política social i migratòria. Merz no lluitarà per una cosa que fins i tot els consorcis energètics donen per conclosa. Cada un dels vaivens o girs de prioritats de les successives coalicions ha generat costos milionaris i inversions truncades. El que potser sí que plantegi Merz és una moratòria per al desmantellament de les plantes ja inactives. Ara com ara, el seu únic aliat possible és la socialdemocràcia, el partit del canceller sortint Olaf Scholz, convertit en tercera força. La ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), que va quedar en segona posició i que sí que reclama la tornada a l’energia nuclear, està descartada com a aliada. El camí fins a l’apagada del 2023 va ser llarg i convuls. El primer tram es va marcar el 2002. El llavors canceller, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, al capdavant d’una coalició amb els Verds, va pactar amb la indústria el tancament progressiu de totes les plantes fins al 2022. La seva successora, Angela Merkel, va desbaratar el pla en dues rondes. El 2009, impulsada pels seus socis liberals, va decidir prolongar la vida de les centrals més modernes; quatre anys després, sota la commoció de la catàstrofe nuclear de Fukushima, la mateixa Merkel va recuperar l’agenda accelerada. A Scholz, amb el verd Habeck com a vicecanceller, li corresponia tancar. A punt va estar de patir un últim revés en el tram final. La crisi energètica a causa de la invasió d’Ucraïna va desencadenar les pressions sobre el tripartit de socialdemòcrates, verds i liberals de Scholz per replantejar-se abandonar. Els liberals insistien en la necessitat de "diversificar" les fonts d’energia i no renunciar a l’atòmica. Els ecologistes es van quadrar. L’històric lema verd del Atomkraft? Nein, Danke! (¿Energia atòmica? No, gràcies) no patiria més demores. Hi va haver un pols dur entre el ministre d’Energia i vicecanceller, el verd Robert Habeck, i el titular de Finances, el liberal Christian Lindner. Scholz el va saldar amb una pròrroga d’uns quants mesos. Habeck va intensificar en aquest lapse la recerca de recanvis, en un país fortament dependent dels subministraments russos, interromputs primer per les sancions a Moscou i impracticables després pels sabotatges que van inutilitzar el gasoducte Nord Stream. A sobre, mig Europa abraçava a l’energia atòmica. No només França, que la considera irrenunciable. També a Suècia i a Finlàndia, així com a Polònia i a la resta de l’est i centre europeu es va estendre un renascut amor per les nuclears. Carbó a la barreja Alemanya no va baixar del Nein, danke. L’any de l’apagada, les centrals atòmiques només proporcionaven el 6,4% del total del consum elèctric alemany. Però els seus defensors reclamaven el seu manteniment com a "reserva". La batalla per les nuclears va ser un dels molts capítols en la confrontació entre Habeck i Lindner en la fallida legislatura de Scholz. Habeck es va veure obligat a alentir el desenvolupament de les renovables amb l’objectiu de la disciplina pressupostària. I, més greu encara, va haver de beneir l’activació d’explotacions de carbó per garantir el subministrament energètic. Però, pas a pas, Alemanya ha avançat cap a l’objectiu marcat per a les renovables. En els 16 anys amb Merkel en el poder, les renovables semblaven estar encallades. El seu percentatge en el conjunt del consum elèctric d’Alemanya no pujava del 35%. El 2021, el primer any de Scholz a la cancelleria, es va arribar al 42%. Per al 2024 ja s’havia aconseguit estar en el 61%. L’objectiu és arribar a situar-se en el 80% al 2030. D’aquest percentatge aconseguit, un 32,5% és energia eòlica; un 13,8%, fotovoltaica; un 6,5%, biogàs; un 4,7% és energia hidràulica i un 3%, d’altres. La resta de consum es realitza a través d’energies convencionals: 22,5% carbó, 14,9% gas i 3,2% d’altres, segons les xifres del 2024 de Destatis, l’Oficina Federal d’Estadística. Merz potser no replanteja l’apagada. Però sí que haurà de buscar una solució per als 300.000 metres cúbics d’escombraries radioactives que ha generat l’energia atòmica en les sis dècades d’ús civil a Alemanya. Entre els detalls hi ha la construcció d’un cementiri nuclear definitiu on traslladar els residus emmagatzemats en dipòsits provisionals. La decisió s’ha d’adoptar en la legislatura que ara comença. El fèretre nuclear haurà d’estar a punt de cara al 2050.

L’apagada gairebé irreversible d’Alemanya

Els obstacles tècnics i polítics compliquen els plans del canceller electe, Friedrich Merz, per replantejar l’abandonament de l’energia atòmica a Alemanya. Però no es descarta que el conservador plantegi una moratòria per desmantellar les plantes. Les últimes van deixar d’operar el 2023.

El més llegit