Alizée Delpierre, sociòloga: "Els ultrarics volen ser atesos sense límits"

La sociòloga Alizée Delpierre, especialitzada en estudis sobre domesticitat, explotació laboral i grans fortunes, va entrevistar ultrarics i les seves governantes, cuiners, mainaderes i xòfers. També va participar en cursos de formació del servei domèstic a França, la Xina, els Països Baixos i Sud-àfrica i, per aprofundir-hi encara més, va exercir com a nanny i, fins i tot, com a ajudant de cuina. Fa córrer la cortina de la intimitat de l’elit en el llibre Servir a los ricos (Península). Sense jutjar. ¿Els criats són un símbol d’estatus, com les propietats i els vehicles? Sí. Com més criats tens, més ric demostres que ets. Són un tema de conversa recurrent a l’hora del te o el dinar. Els comparen i es donen consells sobre contractar-los. De fet, els molt rics pateixen una forma de pressió social: han de tenir servents satisfets, però alhora, si ets massa generós, "et poden enganyar». "Necessiten» el servei. ¿Què busquen, però, exactament? Set de cada deu domèstics són dones i molts parlen de trobar "la perla rara». En general, es tracta d’una dona dòcil, que no desafiï les ordres, que tingui habilitats per netejar amb els productes adequats, que sàpiga cuinar al gust de la família i que s’adapti i anticipi els seus desitjos per damunt de tot. Hi ha un control sobre els seus cossos, diu. Han de ser servils, però alhora han de vestir de manera elegant, estar dretes, tenir un discurs sostingut i una manera una mica burgesa de mirar, parlar i moure’s, però no més del compte. De cara enfora, han de reflectir la posició de la casa, però no han de ser tan brillants com els seus caps. Són les caps les que controlen els cossos. ¿Els patrons se’n desentenen? A les caps les preocupa molt que les serventes sedueixin els seus marits. Quan es llegeix la història de la domesticitat, es veu que a l’Europa del segle XIX i bona part del XX es delegava en les empleades domèstiques l’educació sexual dels adolescents i dels joves. Aquest imaginari encara perdura avui dia, tot i que entre els molt rics també es donen formes d’assetjament sexual. ¿Els servents tenen estereotips sobre com són els seus amos? Hi ha molta construcció de la reputació de l’ocupador, i també prejudicis sexistes i racistes que corren mitjançant el bocaorella. Moltes domèstiques em van dir que no volien treballar per a caps de l’Aràbia Saudita perquè "són explotadors» o que els nord-americans "paguen molt» i són "molt amigables». Complicada coreografia domèstica... Hi ha una relació de proximitat i al mateix temps de distanciament. A les mansions no hi he vist pas escales amagades per al servei, com al segle XIX, però els criats saben que hi ha coses que no han de fer, com ara nedar a la piscina dels caps. Els que tenen fills tenen molt clar que no se’ls permet anar a les habitacions dels fills dels patrons. ¿Els caps fantasiegen amb un servei que ho faci per vocació i no per diners? Hi ha un desig de ser atesos sense límit. El fet que els servents estiguin ben pagats encara reforça més aquest sentiment de legitimitat a l’hora de demanar-los que treballin tant de dia com de nit. I els agrada pensar que hi ha una relació afectiva que gairebé és familiar i tot. Per això poden demanar-los coses que voregen el límit de l’ètica. Explica el cas d’un criat obligat a portar bolquers per no perdre el temps. També es va veure obligat a transvestir-se de dona perquè la seva cap l’hi va demanar, però es tracta d’un cas aïllat. Podem interpretar-ho com una forma de violència simbòlica i física, però els estudis sociològics mostren que és precisament dins la família on es donen més relacions de dominació. Defineix aquesta relació a l’interior de mansions i castells com a explotació daurada. És una relació ambivalent. Els criats estan en una forma d’explotació –en un sentit marxista– perquè treballen incessantment i amb prou feines tenen descans, però els molt rics paguen salaris molt alts i ofereixen molts regals. Això fa que se sentin permanentment en deute amb els seus caps i que treballin encara més. I és una situació molt desigual, perquè depèn de la seva posició en la jerarquia domèstica i de característiques de gènere i raça. ¿Es pot parlar d’esclavitud? ¡De cap manera! Els servents se senten de vegades una mica esclavitzats, i es queixen dels "capricis» dels ocupadors, però no se senten víctimes. Molts assenyalen amb orgull que, a canvi de "no tenir vida», descobreixen un món de luxe, viatgen i reben persones conegudes gràcies als seus caps. Tenint en compte tot això, ¿què farà vostè quan sigui ultrarica? Si ets sociòleg, això no passa. Però jo no estic en contra que les tasques domèstiques es deleguin, sinó de les condicions en què es deleguen . Em preocupa la desigualtat, i fins i tot estic a favor de mesures radicals que prohibeixin ser tan ric. Evitar abusos no és una responsabilitat individual sinó col·lectiva.

El més llegit