Alejandro Rodrigo, expert en Anàlisi i Investigació Criminal: "Els xavals disruptius han segrestat l’autoritat de les escoles"

¿Tenim un problema amb els adolescents? ¿Són cada vegada més agressius? El que mostra Adolescencia [sèrie de Netflix] no és extrapolable a Espanya, on els homicidis per part dels menors són puntuals malgrat que causen molta alarma social. El protagonista té 13 anys, aquí hi ha la primera diferència. La nostra legislació marca l’edat de responsabilitat penal en els 14. Una vegada dit això, cuidem la protecció i la prevenció perquè la sèrie ens deixa clar que qualsevol persona, amb factors de risc importants, pot cometre una acció impensable. ¿Com cuidem la prevenció? Amb formació específica als pares perquè sempre pensem que no ens passarà res fins que ens passa. Sempre creiem que el nostre fill no caurà en les drogues fins que hi cau. Estem farts de veure famílies de classe mitjana i mitjana alta que, de sobte, topen amb un problema descomunal de substàncies tòxiques. ¿Va fallar la prevenció? No, el que passa és que cal estar molt atents als nostres fills i tenir cap a ells una mirada crítica des de petits. Si no ho fem i ens limitem només a una mirada absent pensant que nosaltres ens deslliurarem de tots els mals, podem enfrontar-nos a situacions difícils. Tota prevenció és poca. ¿Un noi de 14 anys agressor neix o es fa? Les dues coses. Un agressor neix quan té un cert nivell de psicopatia, una cosa molt estudiada per la psicologia clínica. És un condicionament que ve d’ell mateix, però només això provoca un percentatge mínim de casos de violència. Tenim moltes persones amb nivells de psicopatia perfectament integrades. El que passa és que pot tenir un element afegit, un caire sàdic. És el que veiem en la sèrie durant la xerrada amb la psicòloga, allà ens adonem com el protagonista disfruta del dolor i de la por que provoca en una altra persona. Aquest punt sí que estem obligats a detectar-lo en els nostres fills, hem d’observar si estan sent violents perquè premediten el que faran. Diem que l’agressor també es fa perquè hi ha nois que tenen una baixíssima tolerància a la frustració i són molt reactius. ¿Què significa això? Que estan malinterpretant les conductes de les figures d’autoritat, les interpreten com a agressions cap a ells. Els reactius reaccionen amb violència. El nostre deure és identificar si el nostre fill és violent. És a dir, si està premeditant el que farà, premeditant la violència –per exemple, agafar un ganivet, acorralar la víctima i apunyalar-la– o si és reactiu. En aquest segon cas, ell és normal però pateix un baix nivell d’autocontrol i no disposa d’habilitats emocionals, així que reacciona perquè interpreta que l’estan agredint. Els dos casos són perillosos. Sí. Estem acostumats a dir que els psicòpates són perillosos, però tenim molts psicòpates integrats a la societat. No produeixen mal físic als altres, és una violència psicològica més difícil de mesurar, solen ser figures d’autoritat que aconsegueixen el poder. No obstant, un noi amb poques habilitats socials i baixa tolerància a la frustració que és reactiu si té un moment de pèrdua de control i és víctima d’uns estresors externs (estímuls que generen estrès) pot arribar a cometre un delicte, una acció de què després es penedirà però, en aquell moment, la porta a terme inundat per la ràbia. He treballat amb nois amb delictes de sang que havien comès veritables atrocitats. I es pot distingir perfectament qui tenia premeditació i absència total de remordiment i qui, amb el mateix nivell de delicte, era un reactiu. És més fàcil treballar amb el segon que amb el primer. Amb el segon puc fer una tasca de reeducació. Amb el primer és molt difícil. ¿La reeducació funciona? En àmbit general sí, però s’ha de donar una cosa fonamental: aconseguir el vincle del noi reactiu amb els seus terapeutes. Si no, és impossible, tot i que hi hagi un programa d’educació. Amb els menors de violència premeditada amb prou feines es pot fer res perquè són ells mateixos els que no volen canviar. El Govern britànic ha explicat a les xarxes que els creadors de la sèrie han demanat que es vegi al Parlament i a les escoles perquè es produeixi un debat sobre l’adolescència i la toxicitat de les xarxes i els influencers misògins. Aquest debat és més que necessari. Adolescencia impacta tant no només per les interpretacions i per com està rodada sinó perquè els espectadors acaben preguntant-se si el protagonista pot ser el seu fill i no ho saben. Més enllà de l’assassinat, hi ha dos temes fonamentals. Els nostres menors estan abandonats a l’oceà de les xarxes, els estem exposant a perills perquè naveguen sense rumb ni supervisió. Un altre tema bàsic és posar la mirada en els centres escolars i la necessitat de recuperar l’autoritat dels docents. L’escola, de fet, queda molt mal retratada a la sèrie. L’agent policial la defineix com un "corral de xais» on ningú aprèn i on els professors estan desinformats i sobrepassats. Aquest capítol mostra què passa en un centre educatiu on el poder el porten els alumnes disruptius, una cosa que està passant a Espanya. Els xavals disruptius han segrestat l’autoritat d’escoles i instituts. Els adults tenim por fins i tot de confrontar les seves conductes. Per la teoria del pèndol, hem passat de ser hiperpunitius a no poder dir-los ni que les normes hi són per complir-se. Tenim pànic de demanar als alumnes que es posin en fila. Allà tens el caldo de cultiu perfecte que mostra la sèrie: un noi violent amb premeditació, abandonat a l’oceà d’internet i amb falta d’autoritat en el centre d’estudis. Es donen tots els condicionants. Hi haurà qui pensa que la culpa és d’uns pares absents. És veritat que cal ser presents, però hi ha factors externs com aquests que poden desencadenar la debacle. ¿Els docents tenen por dels seus alumnes o dels seus pares i mares, que sempre els defensen? Se senten desprotegits, tenen por de l’alumne, de la família i del sistema que els demana que inundi la seva jornada amb tràmits administratius. Un professor ha d’estar amb els seus estudiants. És una pèrdua de temps mirar un ordinador en lloc de mirar el teu alumne. És el còctel perfecte. Tenim adolescents meravellosos, però la realitat és que els desafiadors estan aconseguint el poder. D’aquí a 20 anys tindrem un considerable problema.

Alejandro Rodrigo, expert en Anàlisi i Investigació Criminal: "Els xavals disruptius han segrestat l’autoritat de les escoles"

«El nostre deure és identificar si el nostre fill és violent o si és reactiu»

El més llegit