Parar el temps. Parar a temps. La pandèmia de covid-19 ens va portar abruptament el primer. Alguns vam aprendre la importància del segon. No estàvem preparats perquè el temps es congelés de manera literal. Fins on sabíem, el temps només s’aturava per obra i compte de la bona literatura i alguna copla. S’aturava per amor o per tot el contrari. Fins aquell impensable mes de març de 2020, lluitàvem contra un bé que sabíem escàs i necessari, però que érem incapaços de retenir al nostre costat. El temps com a utopia, com a propòsit d’any nou. La nostra necessitat més mal resolta. Ho desitjàvem, però no podíem parar ni tan sols a preguntar-nos per a què. Òbviament, no teníem temps. Ho demanàvem i, si algun dia arribava, ja veuríem com gestionar-ho.