La primera ‘generació sense fills’ es prepara pel "fantasma de la vellesa": el 20% d'adults de 55 a 64 anys no han estat pares

La Laura i el Javi són parella, viuen a Barcelona i estan a la cinquantena. No han tingut fills perquè "la vida professional i les aficions personals" els van anul·lar qualsevol instint de ser pares en el passat, però afirmen que "d’algun temps ençà, la por del fantasma de la vellesa sense fills és una cosa recurrent". El temor s’ha augmentat des que han vist que els pares d’ella, de 80 i 83 anys, han "envellit de sobte", s’han multiplicat les visites al metge i les hores d’hospital i necessiten "algú que els ajudi per a tot". "¿Què farien sense els seus dos fills?", es pregunten. "Sembla que sempre seràs una persona autònoma, però l’envelliment es nota any rere any i veure-ho en els teus familiars grans provoca inquietud perquè tenir fills no significa que ningú et cuidarà, però sí que podràs tenir un suport, almenys algú a qui trucar", reflexiona la Laura. Repte individual i col·lectiu Les persones sense fills s’han multiplicat en els últims anys i, tenint en compte que les cures als dependents continuen recaient sobretot en les famílies, el desafiament individual i col·lectiu d’afrontar la vellesa sense descendents anirà en augment en les pròximes dècades. Segons una enquesta del CIS publicada el setembre passat, nou de cada deu espanyols més grans de 75 anys té descendència, però en les generacions immediatament posteriors la taxa dels sense fills es dobla (19% ja entre els adults de 55 a 64 anys i 21,3% entre els de 45 a 54). Entre la població de 35 a 44 anys, l’índex ja escala fins a un 36%). I és així que, amb tota probabilitat, aquesta tendència creixerà al llarg dels pròxims anys atesa la caiguda de la natalitat. En l’actualitat, al 72% de les llars espanyoles no hi viuen nens o joves, un 8% més que el 2012. D’aquestes, en una quarta part hi viu només una persona, l’opció que més ha augmentat en els últims anys (del 23,6% al 26,6% entre el 2012 i el 2021). A continuació se situen les llars on només hi ha adults, com per exemple aquelles on amics o desconeguts comparteixen pis. I, en tercer lloc (el 21%) se situen les llars amb una parella sola, que superen en nombre les famílies convencionals conformades per dos adults i els seus descendents (que suposen el 17%). Les dades procedeixen d’un estudi del centre d’anàlisi Funcas que remarca que "les llars que més han augmentat a tot Europa són les que no encaixen amb la idea que històricament evoca el concepte de família". Els motius d’aquest canvi social són variats. D’una banda, ha crescut el nombre de persones que no vol tenir fills, perquè "avui dia hi ha més llibertat, menys pressió sobre la necessitat de formar una família i altres expectatives vitals", segons resumeix María Miyar, directora d’estudis socials de Funcas. No obstant, a la majoria de persones sense fills els agradaria tenir-ne però no poden. En concret, segons assenyala l’esmentada enquesta, un 58% dels espanyols sense descendència desitjarien tenir successió, davant un 36,7% que han pres la decisió voluntàriament. De nou, la casuística que retarda o impedeix la maternitat és variada però està molt relacionada amb la precarietat laboral, la vivenda i la conciliació, però també amb el fet que la diversitat de mentalitats que dificulten, en l’actualitat, trobar una parella estable. Sigui com sigui, només un de cada tres joves d’entre 30 i 35 anys viu actualment en parella, quan als anys 70 aquest percentatge arribava al 80%. Més vulnerabilitat El declivi de les famílies tradicionals i l’hivern demogràfic provoca una allau de reptes, entre ells un de molt invisibilitzat: com espavilar-se al final de la vida sense el suport dels fills o dels nets, ja que el sistema de cures públic és, sens dubte, insuficient. Com deia la Laura a l’inici d’aquest article tenir fills o parella no et garanteix que et cuidin, poden sorgir mil motius que ho impedeixin, però, sense el suport de les generacions més joves, la dependència serà més complicada. L’evidència indica de fet que aquest col·lectiu "presenta més vulnerabilitat en la vellesa avançada o en una situació de fragilitat", segons l’estudi Prestació de cures i envelliment de les persones sense fills, de Gerardo Zamora, que aconsella que els Governs ho tinguin en compte i que "dissenyin serveis adaptats" i "mesures preventives". En alguns països, com Alemanya, l’abordatge polític s’ha resolt fent que els individus sense descendència paguin més primes per sostenir el sistema de dependència. A Espanya, aquest debat no s’ha obert, però sí la necessitat de reforçar el sistema públic donat l’envelliment poblacional de persones amb o sense fills. "El problema és que cada vegada hi ha menys actius. Cal estudiar d’on treure els recursos i ser més eficient, però el Govern mira el curt termini, presta poca atenció als reptes a llarg termini", lamenta Miyar. També incideix en el fet que cal potenciar el sistema públic Anna Freixas, escriptora i experta en envelliment en dones, alhora que reclama "flexibilitzar" les herències per incrementar la possibilitat de llegar a les persones o entitats que ajudin en les cures, tot i que no formin part de la família, atès el declivi del model tradicional. "Cal reflexionar sobre com viure, com cuidar, com ser cuidat i com llegar els béns", remarca. En el pla individual, Adriana Castro, psicòloga i fundadora d’una comunitat online que està dirigida a dones sense fills, proposa diverses actuacions. En primer lloc, "invertir i crear xarxes de suport" que, sempre que sigui possible, comptin amb persones de generacions més joves. Per aconseguir-ho, una possibilitat és l’anomenada "criança col·lectiva", amb referència a les persones que donen un cop de mà en la cura dels nens tot i que no siguin de la família. "Ens podem convertir en la tieta que ajuda en la criança dels fills als seus amics i que aquesta circumstància es converteixi en un factor protector quan siguem vells", assenyala. També aconsella mantenir-se al dia en tecnologia. "Sense fills i nets, el risc és quedar obsolets, cal mantenir-se actualitzat". I una altra actuació fonamental passa per "la planificació financera", ja que, sense suport familiar i públic, és possible que calgui costejar individualment tots els serveis de cures. La situació pot complicar-se, a més, si s’arriba a la jubilació sense una vivenda en propietat i cal continuar pagant el lloguer, com pot passar a moltes persones en un futur pròxim. Estalvi i vivenda col·laborativa En aquest àmbit, una de les opcions que s’obren pas són les vivendes col·laboratives, aquelles en què un grup de persones viu sota el mateix sostre amb l’objectiu de compartir despeses i serveis. La Laura i el Javi, de fet, tenen diversos amics sense fills i fa un temps que ja treballen en aquesta idea. "Ens agradaria comprar una vivenda gran i tenir un xòfer, un assistent i un cuiner per a tothom perquè el geriàtric és el terror paralitzant. Venent tots els nostres pisos podem tenir diverses opcions i compartir serveis sempre serà més barat que anar a un geriàtric. Tenim un amic sense parella, sense família a Barcelona, que pateix vertigen a la vellesa i s’està ficant amb molta il·lusió en aquest projecte. És clar que els diners seran una cosa fonamental. Les persones sense fills som grans gastadors, però comencem a veure que cal estalviar diners per a la vellesa", reflexionen.

La primera ‘generació sense fills’ es prepara pel "fantasma de la vellesa": el 20% d'adults de 55 a 64 anys no han estat pares

La taxa de persones sense descendència és el doble entre els més joves de 65 anys que entre els més grans de 75

Habitatges col·laboratius, estalvi i xarxes de suport són les opcions estudiades davant la falta de polítiques que abordin el repte demogràfic

"Parlar amb ella m’enriqueix"

El més llegit