Un terç de les explotacions agràries ja les gestionen dones

Gairebé un terç de les explotacions agrícoles, ramaderes i pesqueres que hi ha a Espanya tenen una dona com a titular, però, malgrat l’increment registrat aquests últims anys (des del 2020 l’augment ha sigut de vuit punts), les dones són, sovint, treballadores invisibles, que arrosseguen problemes de conciliació que, només pel fet de viure en entorns rurals, resulten encara més difícils de resoldre. El relleu generacional. "Sempre ho vaig veure clar, ja de petita em pujava al remolc del tractor del meu pare, entre els munts de palla, i me n’anava amb ell a donar de menjar els animals", explica Teresa Montanuy, estudiant de Veterinària de 23 anys, que, quan acabi els seus estudis a la Universitat de Lleida, tornarà a l’explotació ramadera que la seva família té a la petita localitat d’Estorm, al Pallars Jussà. A la jove Montanuy, que és ben conscient de la duresa del treball al camp, no se li fa en absolut costerut això d’haver de matinar cada dia i gairebé no disfrutar de dies vacances. "I és que sense les dones no es pot pensar en el relleu generacional. Som la meitat de la població i, en un sector tan envellit com el primari, no hi ha futur si no es compta amb nosaltres", proclama, per la seva banda, Raquel Serrat, criadora d’eugues a Queralbs, al Ripollès. L’edat mitjana dels agricultors a Espanya és, en l’actualitat, de 62 anys, i els menors de 35 no representen més del 15% de la població agrària, segons dades del Ministeri d’Agricultura. Es dona la circumstància, a més, que els majors de 65 anys gestionen, majoritàriament, explotacions petites, amb rendibilitats tan baixes que no aconsegueixen captar l’interès dels joves, ni dels homes ni de les dones. També en el sector pesquer el repte és el relleu generacional. A Cristina Caparrós, armadora al port de Barcelona, la cosa li ve de família. "La meva mare i la meva àvia ja feien la feina que faig jo ara", explica. Ella no puja a la barca, sinó que porta "la gestió del que es requereix fer des de terra", des de compres i vendes a reparacions i preparatius. "¿Per què no sortim les dones a la mar? Doncs per un problema clarament de conciliació", lamenta. La conciliació al camp. Més enllà de la viabilitat econòmica de les explotacions, el repte de quedar-se a viure al camp "passa per l’accés als serveis, moltes vegades serveis bàsics, com els educatius, els de cures i dependència, als quals resulta molt complicat arribar quan es viu en un municipi petit", lamenta Raquel Serrat. Aquesta falta de serveis de suport a la conciliació és encara més acusada lluny dels grans nuclis de població, afegeix Esmeralda Rourera, propietària de finques de cereals i granges de bestiar boví a Almenar, al Segrià. Rourera recorda com d’invisibilitzada que ha estat durant segles la tasca de les dones al camp. "Elles eren les que portaven la casa, l’hort, el corral… i, ja més recentment, elles eren les que quadraven les factures mentre posaven el brou", explica. "Soc conscient que per desenvolupar la meva vocació, per treballar del que veritablement m’agrada he de quedar-me a viure al territori", assegura Teresa Montanuy. "I no és fàcil, no creguis… Conec molts casos d’amics o familiars que podrien guanyar-se la vida de l’activitat agrària, però que hi han renunciat pel repte que és viure en un poble", prossegueix. Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, un total de 593, és a dir el 63%, tenen una població inferior als 2.000 habitants, i 332 no arriben ni tan sols als 500 empadronats. Per al conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, és urgent atendre aquesta realitat. "És cert que un sector que aprofita el 50% del seu talent no té futur… I un territori que infravalora el 50% d’aquest talent, es quedarà també enrere. El món rural ja té menys renda i menys inversió privada i treballem perquè deixi de ser així", explica Ordeig a preguntes d’aquest diari. La titularitat de les explotacions. "Necessitem tenir més visibilitat, perquè portem empreses familiars, manegem els animals… I tot i així, al camp tenim una bretxa salarial que és bastant superior al 17% global", proclama Esmeralda Rourera. La majoria de dones que figuren avui com a propietàries d’una explotació tenen 65 anys o més, possiblement perquè, a causa de la seva major longevitat, s’acaben convertint en perceptores de la PAC a edats avançades al quedar viudes. "Està clar que no és un tema de força o de resistència, com passava abans, perquè ara la tecnologia està ja a tot arreu i això ha ajudat", afirma Cristina Caparrós. A més, insisteix l’armadora, que és també doctora en Químiques, en el sector primari "almenys en la pesca, tot i que els sous són variables, superen en molt el salari mínim". En l’última dècada, segons el Ministeri d’Agricultura, el nombre d’explotacions a Espanya va disminuir un 8%. Però mentre les dirigides per homes es van reduir en un 16%, les gestionades per dones van augmentar un 22%. Les que estan en mans femenines són, assenyalen les estadístiques ministerials, un total de 261.600 explotacions, el 29% del total, que tenen de mitjana menys superfície (18 hectàrees) i menys dimensió econòmica (31.000 euros) que les dels homes. "Ningú discuteix a aquestes altures que les dones estem perfectament capacitades per gestionar una explotació agrària, ara que estan tan tecnificades", assegura Raquel Serrat, que defensa que la dona "ha de passar a ser ja subjecte, no objecte de les polítiques agràries, que no acaben de plasmar la seva presència". La falta de referents. Per a Cristina Caparrós, un dels hàndicaps que tenen les dones del sector primari és "l’absoluta falta de referents que hi ha". Ni en el camp ni el mar s’han prodigat fins ara les figures femenines, amb la qual cosa les joves que es plantegen dedicar-s’hi no tenen models per seguir o mentores amb les quals aprendre. "Jo participo en un projecte de mentoria de l’escola nauticopesquera de Barcelona i ara treballa amb nosaltres una alumna de màquines, però no és una cosa habitual", assenyala Caparrós. "És fonamental donar visibilitat a la tasca de les dones, però s’ha d’augmentar també la seva participació", reflexiona en aquest sentit el conseller Ordeig. "Per ser competitius, cal fomentar el treball en equip i existeixen habilitats i formacions en què les dones són líders", afegeix. Certament és poc habitual que les dones estiguin presents en els organismes de representació del sector agrari. Raquel Serrat, acabada d’elegir coordinadora nacional d’Unió de Pagesos, és la primera dona que assumeix aquesta responsabilitat. Esmeralda Rourera és, per la seva banda, l’única representant femenina a la junta de govern del canal d’Aragó i Catalunya, amb què es reguen més de 100.000 hectàrees de terres. "És un sector en què, per exemple, ningú s’ha plantejat fixar quotes", constata Rourera, que presideix l’organització agrària JARC a Lleida. "El que està ben clar és que, malgrat que no figuressin en els papers o les escriptures, la dona sempre ha estat allà, sempre ha sigut el pal de paller… I sobretot al camp, on el model ha sigut en molts llocs de petites explotacions domèstiques", sentencia Teresa Montanuy.

Un terç de les explotacions agràries ja les gestionen dones

L’entorn rural fa més difícil a les treballadores del sector primari afrontar els problemes de conciliació/ EL PERIÓDICO ha parlat amb algunes per mostrar la seva realitat i ser altaveu de les seves propostes

El més llegit