Una professió clau en una societat longeva

Quan, fa uns anys, vaig començar en la direcció assistencial de l’hospital d’atenció intermèdia (geriatria i cures pal·liatives) Parc Sanitari Pere Virgili de Barcelona, vaig presenciar una escena que no oblido. Volíem potenciar el treball interdisciplinari, alineant les diferents professions perquè les persones cuidades es puguin defensar amb l’autonomia més gran possible. Intentàvem passar d’una recuperació més tradicional, centrada a restablir la funció de l’òrgan (un braç, una cama...), a fer que la persona, en conjunt, pugui assolir els seus objectius i propòsits vitals, sigui com sigui. Un professional de vella escola argumentava que ell era un clínic expert, que la seva feina i la del seu col·lectiu professional arribarien fins a cert límit i que ell no era allà «per ajudar la velleta a pujar a l’autobús». Des del fons de la sala, es va sentir la veu, tímida però ferma, d’una terapeuta ocupacional: «¡La meva feina sí que és ajudar la velleta a pujar en aquest autobús!». La longevitat de la població representa un èxit col·lectiu i, alhora, un desafiament social i sanitari. Amb l’envelliment augmenten les necessitats d’atenció i adaptació per maximitzar autonomia i qualitat de vida de la persona, si és possible a casa, on la majoria vol envellir. Aquí la teràpia ocupacional afegeix valor, justament pel seu enfocament pragmàtic i holístic. Aquestes terapeutes contribueixen a la rehabilitació funcional i cognitiva a partir de fomentar ocupacions significatives basades en la història de vida i les necessitats de cada un. L’adaptació de l’entorn Un aspecte clau de la seva tasca és l’adaptació de l’entorn. La llar i l’entorn urbà poden ser barreres o aliats per a la vida independent. Les terapeutes avaluen i proposen modificacions en l’habitatge amb la intenció de millorar l’accessibilitat i la seguretat. A més, assessoren sobre tecnologies d’assistència i dispositius ergonòmics per dur a terme les tasques quotidianes amb el mínim esforç i risc possible. Les he vist fer màgia, convertint objectes aparentment insignificants en instruments per compensar la pèrdua funcional, a l’abast de totes les butxaques (per exemple, unes pinces per a la roba en un aparell per posar-se els mitjons). L’atenció centrada en la persona és un altre dels seus pilars. En l’àmbit internacional, les terapeutes han plasmat eines com l’escala canadenca de mesura de l’acompliment ocupacional (COPM, per les sigles en anglès), que identifica i prioritza tasques i ocupacions significatives per a l’individu i, alhora, garanteix que la intervenció s’ajusti a les seves necessitats i preferències. Aquest enfocament reforça el compromís en la rehabilitació i, al mateix temps, hi involucra també l’entorn familiar i social. En equips comunitaris i domiciliaris, sobretot en aliança amb les infermeres, aquestes professionals despunten. D’acord amb la meva experiència directa, per exemple en els equips d’hospitalització a domicili d’atenció intermèdia, duen a terme activitats contextualitzades, com ara acompanyar la persona al mercat o en un autobús, i miren de buscar estratègies per preservar les seves rutines. Això també ajuda a reduir l’aïllament i la soledat. Terapeutes ocupacionals i geriatres s’assemblen: l’abordatge pragmàtic, enfocat a maximitzar funció i autonomia, el tractament individualitzat i la propensió per al treball en equip me les fan sentir pròximes. També han sabut anticipar els temps en temes com la participació activa de la persona en les cures i l’entorn com a element integrador. Tots podem aprendre molt d’aquests professionals.

El més llegit