Reciclatge gattopardista

Quan es manté una conversa sobre la crisi ecològica és molt probable que s’acabi parlant sobre el plàstic. Però no de qualsevol plàstic, sinó del que forma part d’alguns dels envasos que ens trobem al supermercat, i d’allà la conversa és habitual que conflueixi en la pregunta de per què no ho fem "com abans" i retornem els envasos. És per això que molta gent va celebrar que el novembre de l’any passat el Govern, després de reconèixer el fracàs del sistema de recollida actual d’envasos (només es recullen el 41,3%, davant l’obligació del 70%), es va comprometre a implantar un sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR). Hi va haver els que van qualificar la notícia d’"històrica" o "descomunal", gairebé com una revolució. Una prova trista i feridora del vol gal·linaci de part de l’ecologisme patri, incapaç d’articular lluites col·lectives capaces d’anar més enllà d’un brivall de cartró pedra (o plàstic, en aquest cas). Resulta sorprenent que el debat sobre una fracció tan petita dels residus sòlids urbans (¡amb prou feines un 8%!) acapari tanta atenció, mentre altres assumptes com el desaprofitament alimentari o els residus tèxtils són sistemàticament desatesos. És cert que el sistema actual no funciona, però no feia falta que vingués el Miteco a dir-nos-ho. És opac, és ineficient, està al servei de les grans empreses i el detestable paper que juga Ecoembes, amb els seus foscos interessos i publicitat enganyosa, respon abans a un exercici de greenwashing que a cap tipus de gestió ambiental. La solució, no obstant, no és llançar-se als braços d’un SDDR que obvia el problema de fons: la producció del plàstic, no la recollida. Apel·lant al record del sistema de retorn que vam conèixer els que tenim ja una certa edat, existeixen també persones, partits polítics i organitzacions que han enganyat de manera deliberada la ciutadania, fent-li creure que això és el que s’implantarà. És fals. Del que parlem amb l’SDDR és de continuar reciclant com fins ara; l’ampolla que fiquem a la màquina acabarà en la mateixa planta de reciclatge que en l’actualitat. Sí que és cert que amb seguretat millorarà les taxes de recollida i la qualitat del material recollit. Ho farà en part mitjançant la humiliació col·lectiva de considerar les persones sense llar com els nostres escombriaires particulars, una imatge feridora que no obstant alguns defensen com un argument a favor del sistema. I a més: ¿de veritat necessitem que ens tornin 10 cèntims per no embrutar els carrers i espais naturals? ¿És aquest el preu del nostre civisme i la nostra educació? Tal com la psicologia ambiental ha mostrat en nombroses ocasions, la possibilitat de reciclar el residu n’incrementa el consum. Ja ho va dir Larry Thomas, que va ser president de la Society of The Plastics Industry durant les agressives campanyes publicitàries de finals dels anys 80 i principis dels 90 als Estats Units: "Si la ciutadania pensa que el reciclatge funciona, llavors no estaran tan preocupats sobre el medi ambient". L’SDDR és la sublimació d’aquesta idea, un reciclatge gattopardista que aparentment ho canvia tot… perquè res canviï. Mitjançant millores purament cosmètiques, evita que ens interroguem sobre el paper de la indústria del plàstic (estretament lligada amb la dels combustibles fòssils) i que qüestionem el sistema de producció actual, basat en el consum d’utilitzar i llençar. Celebracions, les justes.

Reciclatge gattopardista

La possibilitat de reciclar el residu n’incrementa el consum. El problema de fons és la producció del plàstic, no la recollida

El més llegit