En una salutació nadalenca, l’escriptor José Saramago explicava: "De petit no vaig tenir joguines. I n’estic molt content, perquè les havia de fabricar. I ara em sap greu pels nens, perquè a l’habitació hi tenen ossos de peluix fins al sostre. Tenen de tot, i els pobres viuen amb angoixa perquè no saben què n’han de fer. I els pares, amb la idea que els nens han d’estar contents, els van ofegant de coses materials en què l’endemà ja no pensa ningú". La qüestió ha empitjorat amb l’univers dels videojocs, que arrasen en edats cada vegada més primerenques. Per això hi ha un rebrot de les joguines físiques, amb les quals podies construir i interactuar. I són els pares els que se n’adonen: els nens no poden comparar. Estic d’acord amb José Luis de Vilallonga, que afirmava que la nostàlgia és un error. Però la sana reivindicació de la memòria gloriosa d’èpiques infantils és un dret que cada generació ha d’invocar.