La personalitat de l’any

La sordidesa és incòmoda, bruta, desagradable. Ens molesta i procurem eludir-la, però sabem que existeix. I sospitem que traspassa molts dels límits atribuïts, perquè, com va concloure el poeta Ievtuixenko en resposta a les seves pròpies preguntes: fins i tot del nostre pare, coneixent-ho tot, no en sabem res. Això exactament és el que els va passar als fills de Dominique Pelicot. Que un dia van descobrir que aquell pare atent i marit ideal, home encantador i servicial, en realitat era un ésser salvatge i depravat que drogava la seva dona amb els sucs que li preparava. Que compartia la preocupació de la família pels estranys símptomes que sentia la dona, a qui acompanyava al metge, que no encertava a diagnosticar les causes de la permanent sensació de son, fatiga i pèrdua de memòria que ella descrivia. Fins i tot va dissimular quan es van estudiar paraules grosses com Alzheimer i tumor cerebral. Aquests fills preocupats per la seva mare van saber aquell dia que el company, sol·lícit, que al tornar a casa la instava a ajeure’s perquè descansés, l’únic que esperava era el moment per, ja adormida i inconscient, abusar sexualment d’ella i posar-la a disposició dels que volguessin violar-la. I va ser aquell dia que van caure les benes i es van obrir els telons quan la sorpresa familiar va canviar a indignació, el dolor va passar a ràbia i el drama, a denúncia. El dia que la dona es va enfrontar a la certesa oculta de la seva pròpia vida i va abandonar el domicili conjugal, instada per uns fills adults doblement castigats. Va ser el 3 de novembre del 2020 quan la vergonya va començar a canviar de bàndol. Aquella jornada, Gisèle Pelicot (Villingen-Schwenningen, 7 de desembre de 1952) va saber per part de la policia la veritat de les seves mentides matrimonials. Que Dominique havia sigut sorprès per segona vegada filmant en supermercats sota les faldilles de dones amb discrets dispositius que ja li havien costat una denúncia anterior que els gendarmes no van ampliar i que ell va poder ocultar. Antecedents que van ser recuperats arran de la segona investigació, que, al seu torn, va fer aflorar totes les gravacions acumulades al mòbil participades per desenes d’homes jutjats com a còmplices del marit i que van haver d’enfrontar-se a la mirada directa de la seva víctima, que els va acusar a cara descoberta d’una perversió il·limitada. Algunes de les condemnes a aquests homes han sigut tan indulgents que els han evitat la presó. La seva actitud i valentia En aquests dies de balanços i repartiment de títols honorífics, és indubtable que Gisèle Pelicot és la personalitat de l’any. Davant la seva proesa, per la seva actitud i valentia, no hi ha cap altre nom que l’hi pugui disputar, perquè tampoc hi ha cap altre mèrit comparable al de la seva exemplaritat. El seu patiment ocult en la serenitat, sempre controlada, i la seva determinació inapel·lable l’han convertit en referència imprescindible d’una causa universal. La seva ha sigut una aportació transcendent no només per al feminisme, que la reivindica amb lògica, sinó també per a qualsevol persona que aspiri a viure en una societat millor, neta i transparent, ajudant "les víctimes no reconegudes amb històries que queden a l’ombra". És el que Gisèle va dir després de la sentència. Just al sortir del jutjat que va tancar el cas, conegut pel cognom del marit. Cognom que ara exigeix per a ella. Perquè també així quedi clar que la víctima arrabassa el nom al botxí.

El més llegit