A poc a poc, sense quasi ser-ne gaire conscients, les pàgines de la Història s’han plegat sobre si mateixes. Després de dècades d’ascendència en les quals donàvem per segures conquestes socials i democràtiques, en les quals habitàvem l’esperança i miràvem al passat amb la pena i el menyspreu dels errors fatals, el plec del present s’acosta perillosament als anys del braç en alt i la cara al sol. No és un calc, més aviat un reflex. Però resulta impossible no escoltar l’eco d’aquelles proclames ni respirar els gasos tòxics de la ira.