No sé qui va dir que el secret de la felicitat està en les vigílies. En l’electricitat dels preludis. El dia s’ha despertat encapotat, de color caldo d’escudella, i a mesura que transcorre el matí, es diposita sobre el balcó un sediment de melancolia, com si les hores arrosseguessin ressaca. Al carrer, la gent recupera amb desgana un simulacre de quotidianitat fins a la nit de Cap d’Any. Escric amb presses el que pretenia ser un article lent. Amb pressa perquè se m’ha tirat el temps al damunt, m’ha passat per sobre, de les obligacions domèstiques, familiars i laborals. Suspens categòric en planificació. Escric amb el moneder escurat després de les compres, el rebost embotit de sobres i triglicèrids i la casa potes enlaire: el tetris de la consanguinitat, amb les seves capritxoses combinacions, va disposar que els festejos nadalencs se celebressin al meu domicili, amb la qual cosa el desordre es manté intacte, tal com van quedar la taula i voltants després de l’últim brindis, el de l’esperó. Encara queda per carregar un segon rentaplats, rentar a mà olles, paelles i les copes de tija alta. S’hauran de fregar les taques de vi negre sobre les estovalles, baixar al contenidor les ampolles buides, tornar a la veïna del replà les cadires prestades, imposar cert ordre prussià al frigorífic. Escombrar. Dissipar les sobretaules acumulades d’alt voltatge sentimental. La meva família no ha sigut mai perfecta, però no en tinc cap altra, i atresoro la fragilitat compartida.