"Jo no llegiré això. I menys en aquestes dates". El meu amic no em va deixar cap opció. És un poeta que escolto sempre amb devoció, però té una pega: també és molt hipocondríac i supersticiós. Se l’ha d’estimar com és, ja ho sé, però em va frustrar no poder convèncer-lo que llegeixi No hay palabras, el monument a la vida que ha escrit el filòsof i teòleg Francesc Torralba, després de la mort del seu fill, Oriol, en un accident de muntanya. Si ens poséssim a fer llista de les desgràcies que mai voldríem patir, no hi ha dubte que la pèrdua d’un fill estaria molt amunt en el rànquing. Jo no soc capaç ni d’imaginar-ho, potser perquè als meus pares els va caure a sobre aquesta mateixa bomba amb la desaparició de la meva germana María Eugenia. Tenia només 8 anys. Una nit ens en anàvem a dorimir junts, però l’endemà ja no es va aixecar. La punyetera meningitis se la va emportar en tot just unes hores. El nom d’aquesta malaltia va ser tabú –encara ho és– en la nostra família, jo vaig estar un munt d’anys sense assistir a funerals i els meus pares canviaven la cara cada Nadal, quan recordaven la data de naixement de la seva filla morta. Mai oblidaré la imatge de la meva mare, que ja estava embarassada en aquell temps, plorant per qui no estava quan es trobava a punt de crear una nova vida. Vull dir que el pal de perdre un fill ha de resultar una cosa inenarrable.