Nadal, per a qui se’l treballa

No sé què em fa més por, si aquest tràgic atac, amb morts i ferits, contra un mercat nadalenc a Alemanya, o la posterior subhasta política per veure qui té "raó": si els que diuen que això ens passa per no deportar en massa tots els "moros", o els que van avisant la "ultradreta" que no es faci il·lusions perquè aquest "moro" en concret era dels "seus". Sens dubte el perfil de l’atacant de Magdeburg no pot ser més contradictori. Com ara el nostre. Alguna cosa deu tenir el Nadal quan així el maleeixen. De totes les grans festivitats religioses, no n’hi ha cap que se li acosti en popularitat ni en carisma. Ni el ramadà musulmà ni la Hanukkà jueva, estratègicament emplaçada al calendari per tal de competir amb els saraus nadalencs. Amb el Nadal no s’hi veuen amb cor ni els ateus recalcitrants ni alguns ministres, regidors o eurodiputades que s’enyoren d’aquells convents cremant l’any 36. Però que es guardarien prou de proposar no fer festa aquests dies. Sempre he pensat que l’èxit del Nadal, amb totes les pegues que es vulguin posar per exemple a la seva descarada explotació comercial, o als temibles àpats amb els cunyats, té a veure amb un replegament a la nostàlgia de la infantesa. Ni tan sols de la nostra. De la infantesa del món. No oblidem que, molt abans que s’inventessin les ideologies i els partits polítics, les religions eren les grans proveïdores d’identitat, de sentit comunitari i de marcs de convivència. Allò que estava bé i allò que estava malament queien pel seu propi pes amb una ingenuïtat que no negarem que tenia la seva cara fosca. Sinistra i tot, de vegades. Però no sembla pas que de la Il·lustració ençà haguem avançat gaire. Els suposats valors superiors del suposat món lliure es defensen donant a tots i cadascun la possibilitat real de viure d’acord amb aquests valors. Jutjant la gent per allò que fa, no pas per d’on ve. Ni ajudes socials sense mirar cas per cas, ni criminalització a ulls clucs de col·lectius en bloc. En el moment que caiguem en el vell parany de nosaltres contra ells, haurem tornat a les croades. I em fa tot l’efecte que aquest cop les podem perdre. Acabo de rebre una felicitació de Nadal de la meva amiga Hanan Serroukh, catalana d’origen marroquí. S’ha fet famosa per un llibre, Coraje, on explica com es va haver d’escapar de casa, a Figueres, amb només 13 anys, perquè no la casessin a la força amb un salafista; com va passar per un centre de menors i pel carrer; i com va acabar assessorant els cossos i forces de seguretat per detectar focus de fanatisme salafista. També per evitar que aquests focus captin els fills de la immigració que caminen per la perillosa corda fluixa entre la xenofòbia dels uns i l’alegre folklorisme multicultural dels altres. La Hanan m’envia una estampa de l’Adoració dels pastors al portal de Betlem, pintada per El Greco. Gloria in excelsis deo et in terra pax hominibus. Traduït al cristià: el Nadal és de qui se’l treballa.

Nadal, per a qui se’l treballa

La subhasta política fa encara més por que el tràgic atac

El més llegit