Una condemna a la cultura de la violació

Ja hi ha condemna per a Dominique Pelicot. Vint anys de presó, la pena màxima a França, per la sedació i la violació massiva de la seva dona durant, almenys, nou anys. Els altres 50 acusats que van accedir a la invitació del marit i es van afegir a l’agressió també han sigut declarats culpables, amb penes que van dels 15 anys a condemnes que poden complir-se en llibertat. La culpabilitat d’aquests homes ha resultat el més obvi d’un cas excepcional que ha posat els ulls del món a Masan, una petita població francesa. El judici ha causat commoció per la monstruosa magnitud de les violacions, per la diversa tipologia dels agressors, però, sobretot, per la pètria valentia de la víctima. No resulta exagerat afirmar que aquest cas marcarà un abans i un després en l’anàlisi, impacte i interpretació de la violència sexual. Gisèle Pelicot ha sigut la víctima que ha volgut encarnar el ja clàssic lema feminista que la vergonya canviï de bàndol. Al contrari d’aquestes desenes d’homes que van accedir a violar-la i a mantenir un pacte de silenci i depravació, ella va voler posar llum i taquígrafs al judici. Portes obertes i mirada ferma sobre els acusats. La seva determinació ha arribat al límit de negar-se a rebutjar el cognom del seu marit. "A partir d’avui, Pelicot serà la senyora Pelicot i no el senyor Pelicot", va declarar aquest dona de 72 anys, decidida a deixar un llegat de valentia als nets. Tant coratge mereix el respecte a la seva decisió. El rostre de Pelicot ha sigut reproduït en portades, grafitis i pòsters: la resistència feminista ja té retrat. Perquè és innegable que la seva actitud ha sigut una lliçó del i per al feminisme. La força del moviment ha donat fortalesa i arguments a la víctima, així com la seva actitud, segura i desafiadora, també ha afegit noves línies en la lluita per la igualtat i contra la violència. Evidentment, no es tracta d’exigir a les víctimes d’agressions que mostrin el seu rostre, sinó de reconèixer col·lectivament que el silenci ja no serveix. Només hi resideix la complicitat amb els agressors i la submissió per a les dones. Tan excepcional ha sigut aquest cas per la personalitat de la víctima com pels perfils dels agressors. Periodistes, infermers, jardiners o bombers. Un ampli i variat ventall de professions i de situacions civils: joves solters, marits, pares i avis, de 28 a 74 anys d’edat. Amb la constatació del seu delicte, es dilueix la idea que els monstres només habiten en la foscor d’un carrer solitari. Qualsevol home no pot ser un violador, però un violador pot tenir l’aparença innocent de qualsevol home. També, la del marit amantíssim en un matrimoni. Aquest cas ha exposat, en tota la seva cruesa, les agressions que es produeixen en l’àmbit domèstic. La justícia ja ha dictat sentència per a Dominique i els seus sequaços. "És hora que canviï la societat masclista que trivialitza la violació", va pronunciar Pelicot en un moment de la seva declaració. La cultura de la violació és la manifestació extrema del masclisme. L’ONU apunta diverses maneres d’enfrontar-s’hi: aprofundir en el seu significat, denunciar les seves causes, treballar per una redefinició de la masculinitat, imposar el consentiment convençut i escoltar les sobrevivents. La veu de Pelicot ha servit d’altaveu per a una multitud de dones. Es pot mantenir viu el seu eco.

El més llegit