Cristina Fallarás : "No puc comptar quantes vegades m’han violat"

El 2018, arran de la sentència de ‘La manada’ dels Sanfermines, la periodista Cristina Fallarás va impulsar el hashtag #Cuéntalo per convidar les dones a relatar les agressions sexuals que havien patit. En 15 dies, tres milions de testimonis van fonamentar una primera memòria col·lectiva de la violència masclista que després va ordenar el Supercomputing Center. Quan ja rumiava desempallegar-se de la dolorosa tasca, a punt de treure el llibre No publiques mi nombre (Siglo XXI) –recopilació de 800 relats penjats al seu Instagram a partir del cas Rubiales–, pam, va rebre el testimoni que va precipitar la dimissió d’Íñigo Errejón. ¿Què va passar després de penjar aquell missatge? No sabia que es tractava d’Errejón. Una col·lega em va enviar una captura de Twitter i em va dir que tothom parlava del meu Instagram. Vaig veure que queia al damunt d’una onada. Van començar a arribar casos de polítics, músics, còmics, periodistes... A ritme de tres per minut. Vaig haver de decidir entre pujar a aquell carro o deixar-lo passar. Hi va pujar. Ja tinc molta feina a l’esquena com per haver de fer-me enrere únicament perquè sigui un home d’esquerres. Vaig rebre algunes pressions (menys de les que em pensava). El cas remarca una certesa: hi ha maltractadors d’esquerres i de dretes, de sindicats i d’empresa, alts i baixos. Metges, fins i tot. Amb molta diferència, la violència ve de l’entorn familiar i pròxim. Després hi ha els casos de dones èbries –no parlo de submissió química perquè em sembla una manera de blanquejar l’embriaguesa– i, després, i amb diferència, els metges. ¡Una gran quantitat de dones m’han explicat que els han acabat fent un tacte vaginal o anal quan en principi anaven a mirar-se el genoll! ¿Sortiran més il·lustres a la llum? Quan em donen noms i cognoms, el derivo a quatre o cinc advocades especialistes en violència de gènere. Arran del cas d’Errejón, les dones s’han adonat que poden assenyalar homes amb poder. ¿Porta tot això sola? Si no, les dones no m’escriurien. Amb #Cuéntalo van ser gairebé tres milions d’actuacions en dues setmanes. Ara he de buscar algú que em descarregui l’arxiu d’Instagram. ¡És la primera vegada en la història de la humanitat que les dones tenim una memòria col·lectiva de la violència sexual que patim, explicada una a una! De manera anònima. I és per això que li plouen les crítiques. Hi va haver una allau de vídeos contra mi, 10 vegades més que contra Errejón. Molesto als que tenen molt a amagar, per acció o omissió. Jo sé qui són les denunciants. Hi interactuo. Publico atrocitats diàriament i més del 70% són casos de violència sexual en la infància, que sovint parlen d’homes que ja han mort. ¿Per què haurien de mentir? Vostè sap què és la violència sexual. La vaig patir quan era petita i adolescent. Quan això passa, es repeteix durant tota la teva vida, perquè està lligada a l’àmbit d’empara. Provoca una dissociació que et porta a temptatives de suïcidi, trastorns alimentaris o el consum desordenat d’alcohol i drogues, que va ser el meu cas. No puc comptar quantes vegades m’han violat. He passat anys en què m’aixecava, tenia restes d’haver estat amb un home i no recordava haver entrat en casa cap. Quan arribaven a un cert punt d’agressivitat, tot s’esvaïa. Em quedava com morta. I aquells senyors sabien perfectament que estava inconscient. En el terreny laboral tampoc se’n va salvar. M’han agredit sexualment polítics, cantants, escriptors, editors... La primera agressió per part d’un polític va ser d’un altíssim càrrec del Govern que, quan van sortir els mòbils amb càmera, em va enviar una foto de la seva polla. ¡No sap com em va desestabilitzar allò! Si aquest senyor m’enviés avui la foto, no només ho publicaria a les xarxes, sinó que aniria al Parlament. Només una de cada 10 dones denuncia. Abans de denunciar, cal construir un relat col·lectiu. És insensat dir a les dones que denunciïn en comissaries i jutjats, perquè, si hi anem totes, es col·lapsa el sistema. Les estructures del poder judicial i d’Interior estan basades en una societat que dona per fet el silenci de les dones. Si no el donessin per fet, estarien tremolant. És un parallamps permanent, Fallarás. Això d’Instagram és una forma d’activisme. En aquest últim any i mig podria haver escrit dos llibres. I després hi ha el trauma vicari, el que et generen les altres per reflex. #Cuéntalo em va destrossar. He rebut amenaces de mort, m’han forçat a marxar del meu pis, m’han tirat a terra i m’han trencat un genoll. Vaig acabar en un psiquiàtric. Aquesta vegada m’he cuidat. No puc permetre’m empatitzar. ¿Quin serà el següent pas? Només vull que l’Administració rebi els testimonis, els analitzi i que serveixin per modificar la manera com enfrontem la violència. Vindrà una dana de relats i no sabrem com drenar tant fang.

El més llegit