¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

Bakú s’ha proposat tancar l’acord financer més ambiciós de la història per fer front al canvi climàtic. Els països del sud global, els més afectats per desastres naturals, reclamen mobilitzar almenys un bilió de dòlars anuals per a la causa. La resta d’estats reconeixen la necessitat d’augmentar dràsticament el finançament, però en la recta final de la cimera del clima encara no s’ha arribat a un consens sobre qui s’ha de fer càrrec de la factura cada vegada més elevada del caos climàtic. ¿Quants diners es necessiten? Fins ara, els països del nord global ben just han aconseguit mobilitzar 100.000 milions de dòlars a l’any per ajudar els del sud a fer front als desastres climàtics. L’objectiu de Bakú és tancar un acord amb una xifra molt més alta. Els estudis més exhaustius sobre la factura del canvi climàtic al sud global parlen d’un bilió de dòlars a l’any fins al 2030. Els països en vies de desenvolupament corroboren la xifra. En els esborranys publicats fins ara del que seran els acords de Bakú es parla de la necessitat de mobilitzar bilions, però no es concreta ni una meta ni un mecanisme específic per aconseguir-ho. Europa ha plantejat un compromís d’entre 200.000 i 300.000 milions a l’any per als països en vies de desenvolupament. Quan li van preguntar per aquesta xifra, el màxim representant de les negociacions per l’Àfrica va afirmar que li semblava "una broma de mal gust" i que, per descomptat, continuarien pressionant per elevar la xifra. ¿Quines discrepàncies mantenen els països? El consens és unànime sobre la necessitat de mobilitzar més fons per a l’acció climàtica, però, arribada l’hora de la veritat, ningú fa un pas endavant. La postura dels països més contaminants està cada vegada més fragmentada entre l’amenaça de Donald Trump de treure els Estats Units de tots els compromisos climàtics internacionals i la pressió d’Europa per continuar "augmentant l’ambició" en els acords. Tampoc està clara la postura dels estats que avui concentren bona part del capital econòmic, i de les emissions, com la Xina o els Emirats Àrabs, que reconeixen la necessitat d’aportar fons a la causa però no volen compromisos gaire estrictes. En termes de diplomàcia climàtica, es parla d’"ampliar la base de contribuents" més enllà dels que fins ara es consideraven països desenvolupats: els Estats Units, el Canadà, Europa, el Regne Unit, Austràlia i el Japó. Entre els noms que més sonen per canalitzar més fluxos financers hi ha la Xina, els Emirats Àrabs, l’Aràbia Saudita, Rússia, Corea del Sud, Singapur, Qatar, i Israel. En tots els casos, la petició és que es mobilitzin més fons per a l’acció climàtica i que no només se’ls canviï l’etiqueta d’inversors. ¿En quina mesura contribueix la iniciativa privada? Creix el debat de com canalitzar més capital privat per a l’acció climàtica. Els bancs multilaterals de desenvolupament han promès invertir fins a 120.000 milions de dòlars fins al 2030 en països d’ingressos mitjans i baixos. El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional també han reforçat el seu compromís amb la causa. Alhora, estan sorgint iniciatives del sector privat i de filantrops per accelerar l’acció climàtica al món. En aquest cas, el quid de la qüestió és que costa molt arrencar un compromís concret a tots els actors involucrats. Aquest debat també té un rerefons tècnic i engloba discussions sobre si, per exemple, es necessita estructurar els fons climàtics amb forma de ceba (intercalant finançament públic i privat) o en forma d’alvocat (amb un nucli sòlid de finançament públic i un embolcall creixent de fons privats). Països en vies de desenvolupament com el Pakistan advoquen perquè la majoria d’aquests fons es concedeixin en forma de subvencions i rebutgen l’entrega de préstecs que, a la llarga, pugui augmentar el seu deute i fer-los encara més vulnerables. ¿Hi ha d’haver un impost específic per a "grans contaminants"? En les negociacions de Bakú també s’ha posat sobre la taula la necessitat de buscar fonts de finançament "alternatives", com per exemple un impost a les grans fortunes o un gravamen específic per a indústries altament contaminants com el sector de l’aviació, el transport marítim i l’extracció de combustibles fòssils. Segons un grup internacional d’experts en finances climàtiques, un impost del 2% a les 3.000 persones més riques del món aconseguiria recaptar 250.000 milions de dòlars anuals, gairebé un quart del que necessitarien els països en vies de desenvolupament per fer front als estralls climàtics. Un impost als avions i vaixells sumaria entre 20.000 i 128.000 dòlars anuals més a la causa. ¿Quin és el cost de no invertir? En els últims 40 anys s’han registrat més de 10.000 fenòmens meteorològics extrems al món que han acabat amb la vida de dos milions de persones i han provocat pèrdues de gairebé cinc bilions de dòlars. A Europa, el 2023 els desastres climàtics han causat 150 morts i pèrdues de 13.400 milions d’euros. A Espanya, segons el Baròmetre de les Catàstrofes de la Fundació Aon, els desastres naturals van costar la vida a 37 persones el 2023 i van causar pèrdues per valor de 4.450 milions d’euros. La primera causa de mort per aquesta raó van ser les onades de calor (24 persones), seguides per les inundacions (9), els temporals de vent (3) i finalment els incendis (1).

¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

La cimera de Bakú busca arribar a l’acord financer més gran de la història i debat qui s’hauria de fer càrrec de l’elevada despesa: els grans emissors històrics o els que més contaminen ara

El més llegit