El 1932 els germans Rubió i Tudurí divulguen, per encàrrec de la Generalitat, una idea de planificació en què Barcelona es presenta com a ciutat entre rius. Intentaven preservar el delta del Llobregat contra propostes expansives com les del GATCPAC i abraçaven Collserola com un cranc violinista, un decàpode de pinça esquerra normal, funcional, i dreta hipertròfica, conjugal. La imatge ha resistit gairebé cent anys a ponent, fortament tensionada per la llinya de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Boi i la xarxa turisme-logística de port i aeroport amb seu al Prat de Llobregat. Hort a hort, els actors roseguen un pla al·luvial minvant, quan ningú mira. A llevant, Montcada escanya trens, carreteres i un Besòs violent per obrir-se a l’esplanada rural del Vallès, que s’ennuvolarà de polígons residencials i industrials al llarg del segle XX fins a acoblar un motor econòmic equiparable al del conjunt del País Basc.