Pau Sobrerroca: "És urgent ensenyar als nens que hi pot haver una altra masculinitat"

D’una banda, hi ha la idea que ens han inculcat sempre que cuidar els altres no està fet per als homes. Aquell prototip d’home que no plora, que no és sensible. Això als homes els ha fet frenar molt. Però treballant en el lleure, en casals d’estiu, he compartit feina amb homes. I a molts, quan els tocaven els grups dels més petits, no només s’ho passaven bé, sinó que ¡hi tenien facilitat! Quan els animava a estudiar Educació Infantil, però, tots em deien: "Ui, no, no, això no està fet per a mi". I sorprèn perquè a la pràctica estaven demostrant que sí que ho estava. ¡I tant! ¿Com els ensenyem que els homes també podem ser bons cuidant, que podem ser sensibles, si no ho viuen mai? La norma general és que fins a finals de primària no trobin cap referent home. Exacte. I hi ha un altre aspecte, que és que encara es té la visió que l’escola infantil és purament assistencial, i no es veu tant el vessant educatiu o pedagògic. Recordo arribar el primer dia de setembre una àvia amb un nadó de vuit mesos, obrir la porta i, és clar, no s’esperava allà un paio amb barba i arracades. M’he trobat moltes cares de sorpresa. No sé si també hem de canviar aquesta concepció que la bressol només es dedica a cuidar canalla. Els homes ho podem fer, és clar, però, a més, en l’etapa infantil també s’educa. És un context educatiu i posar-ho en valor potser també ens ajudaria a trencar aquest hermetisme. Sí. Tinc un parell d’imatges. Recordo estar amb la persona de suport, entrar una àvia i dirigir-se només a la persona de suport, que era una dona, en comptes de fer-ho a mi, que era la persona que havia passat més hores amb la seva neta. I aquesta mateixa dona, al cap de dos o tres mesos, cada dia que venia a buscar la neta em portava berenar i em deia: "Ai, Pau, és que els nens t’estimen tant...". Va fer el canvi de xip. Totalment. És urgent ensenyar als nens que hi pot haver una altra masculinitat, i cal començar pel 0-3, que és el primer contacte amb l’escola. Si no fem de seguida el primer pas per acabar amb tots aquests estereotips els continuaran arrossegant sempre. Acostumo a queixar-me de la poca importància que dona la societat al 0-3. Tothom parla de la primària, de l’informe PISA, però de l’educació infantil no en diu ningú res. I parlem de la qüestió de gènere, però també podíem parlar de la qüestió racial. ¿Quants mestres racialitzats hi ha als centres educatius? No podem parlar d’inclusió quan un nen magribí no trobarà mai una persona magribina treballant com a mestre a l’escola. Podem fer un discurs molt bonic, però a l’hora de la veritat el que aprenen els nens és el que veuen. Hi està havent un canvi sobretot a les famílies. En els últims anys sí que ens estem trobant pares que són els que porten els nens, els que els recullen. Els que et pregunten: "Escolta, que he vist que has canviat els pantalons a la nena: ¿ha passat res?". Això sembla una tonteria, però la primera vegada que m’ho vaig trobar em va sorprendre. I vaig pensar: "Uau, que et sorprengui que un pare s’adoni que has canviat els pantalons a la seva filla és gros, ¿no?". En aquest sentit sí que hi ha un canvi, però en l’altre, en la part més laboral, no. Divulgació. Parlar-ne. Fer que la societat sigui conscient d’aquest problema. A més, el conveni d’educació infantil fa anys que està aturat. ¡Han hagut d’apujar els sous perquè estaven per sota del salari mínim interprofessional! Encara que no estic segur que si es guanyés més entressin més homes. Això afecta, és clar, però no crec que sigui el principal motiu.

Pau Sobrerroca: "És urgent ensenyar als nens que hi pot haver una altra masculinitat"

Ens omplim la boca amb la coeducació, però els mestres dels més petits continuen sent dones. ¿Per què?

El més llegit