Viatge a la Catalunya que necessita, però rebutja, la immigració

"Si els meus avantpassats vinguessin a Manlleu no el reconeixerien. Des que va començar a arribar aquesta gent, el meu poble és inhabitable. Hem de fer-los fora", exclama el Quim, un obrer jubilat de 67 anys que enyora els temps en què a l’interior de Catalunya la immigració era residual. Un malestar xenòfob que, de la mà d’Aliança Catalana, va irrompre en les eleccions al Parlament del 12 de maig. Com ell es van expressar el 10% dels votants de Manlleu (Osona), el 33% d’electors a Ripoll (Ripollès), el 15% d’Olot (Garrotxa), 8,6% a Vic (Osona) i el 12,4% a Alcarràs (Segrià). Els molesta tenir veïns com Butayna Attou, una estudiant de Ripoll. "Els meus pares van venir a fer el treball que ningú vol. Jo he nascut aquí, però només seré catalana si renuncio als meus orígens", lamenta. Una ferida en la convivència recorre Catalunya. La fractura traça una diagonal d’est a oest en què uns rebutgen els altres, malgrat necessitar-los. Aquest conflicte no és exclusiu de Catalunya o d’Espanya. A la Gran Bretanya, la violència contra els migrants ja ha esclatat als carrers. A França, les recents eleccions legislatives van demostrar com el país s’ha partit en dos entre detractors i defensors de la immigració. ¿Què pot passar al nostre país? ¿D’on i per què sorgeix l’odi? ¿Què s’està fent malament en la integració dels immigrants? EL PERIÓDICO s’endinsa en el conflicte migratori de la Catalunya interior, el laboratori de la ultradreta catalana, que cada dia aplega més seguidors i on, a diferència del que passa a l’àrea metropolitana, el xoc esclata a la porta de casa, a la plaça, a l’aula. Iniciem una sèrie de set reportatges dominicals a tall de viatge per mirar d’entendre què està passant i extreure lliçons extrapolables a la resta del país abans que la fractura social tingui més conseqüències. La Butayna i en Quim tenen poques coses en comú, tret el fet de viure al territori que aquest diari ha batejat com el corredor del fuet. Una línia que creua Catalunya des de Figueres (Alt Empordà) fins a Alcarràs (Segrià) i on la demografia, l’economia i la política s’entrecreuen per explicar el sentiment d’un país. En paral·lel a l’Eix Transversal s’ha alçat una potent indústria càrnia, especialment sustentada en el sector porcí, que subministra amb èxit carn i embotits a consumidors de mig món. I és precisament en aquesta diagonal on, el maig del 2024, es van comptar la majoria de vots d’Aliança Catalana, el partit independentista xenòfob que reivindica la puresa de la identitat catalana. A la majoria d’aquests municipis, el percentatge de vots al partit ultra de Sílvia Orriols se situa entorn del 10%, amb casos com el de Ripoll, Sant Joan les Fonts (Garrotxa) o Bellvís (Pla d’Urgell) on el rebuig de la immigració representa fins a un de cada tres sufragis. Per començar aquest recorregut és important entendre la diagonal porcina. Els pobles amb més caps de bestiar, especialment de porcs, coincideixen amb la concentració de vots d’Aliança Catalana. ¿Per què? En aquest corredor del fuet és on, històricament, s’ha ubicat la indústria càrnia catalana: granges, escorxadors, sales d’especejament i d’elaboració d’embotits i altres productes. "Ens hem convertit en el primer motor exportador d’Europa i del tercer del món. Hem crescut una barbaritat, amb plantes més potents, amb cicles integrats de producció... Però el sector continua concentrat als mateixos municipis", s’enorgulleix Ignasi Pons, secretari general de la Federació Empresarial de Carnes i Indústries Cárnicas (FECIC). Durant els últims 20 anys, les exportacions de la indústria càrnia catalana s’han multiplicat per set, i han superat la barrera dels 5.200 milions d’euros el 2023. El principal producte exportat és la carn, que s’ha disparat un 1.098% des del 2000 fins avui. El volum de negoci ha passat dels 5.126 milions d’euros que es generaven als 2000 als 12.635 milions d’euros el 2023. En paral·lel, la població ocupada en aquest sector ha crescut un 60%. Si el 2000 hi havia 22.000 empleats, el 2022 n’eren més de 35.000. A peu d’escorxador, a les quatre de la matinada, no hi ha cap mena de dubte: la majoria són immigrants. Les empreses han anat a buscar aquests empleats als seus països d’origen o han optat per contractar els que ja vivien aquí. "El que necessitem és talent, vingui d’on vingui", insisteix Pons. "Amb la integració de tot el cicle productiu, les petites explotacions familiars han perdut pes en favor de les grans corporacions. Significa molta més feina: mà d’obra molt intensiva, ambun baix valor afegit i poc qualificada. Això va provocar una arribada d’immigració, primer del Magrib i després de l’Àfrica subsahariana. El model carni català genera percentatges d’immigració cada vegada més grans", descriu Pere Puig, que és el regidor d’Educació de Manlleu. Aquest potent sector econòmic ha canviat inevitablement el paisatge demogràfic de pobles i ciutats. A Osona, la taxa de població estrangera s’ha multiplicat per quatre des del 2000. A la Garrotxa i el Ripollès, per cinc. A la Segarra, per set, i al Segrià, per 10, havent passat d’un 2% el 2000 a un 20% d’estrangers el 2022. I aquestes arribades no han incrementat les xifres d’atur, inferiors a la mitjana catalana, sinó ben al contrari. A Osona, per exemple, l’atur ha baixat del 15,7% el 2010 al 8,6% el 2022. Aquesta realitat es veu a trenc d’alba pels carrers, quan desenes d’estrangers vestits amb granotes es dirigeixen, en patinet o bicicleta, als seus llocs de treball. Els CAP, les escoles, els ajuntaments i les mateixes càrnies assumeixen que la indústria i les seves comarques han crescut gràcies als immigrants disposats a treballar-hi. El salari més baix del conveni, un peó, és de 19.667 euros bruts a l’any.

Viatge a la Catalunya que necessita, però rebutja, la immigració

EL PERIÓDICO inicia una sèrie de reportatges sobre els municipis on milers de migrants reclutats per la indústria càrnia han transformat el paisatge social

Integració: adaptar-se, entendre’s o estimar-se?

El més llegit