Cristina Vallès: "Qui demana una eutanàsia no necessita un jutge per parar-la"

L’aplicación del dret a l’eutanàsia ha tornat a l’actualitat arran del cas d’una jove de 23 anys de Barcelona, en cadira de rodes després d’un intent fallit de suïcidi, la sol·licitud de mort assistida de la qual, autoritzada per la comissió de garanties i avaluació, ha sigut paralitzada cautelarment per una jutge arran de la petició del pare de la dona, que argumenta que la noia no està en ple ús de les seves facultats i que ha canviat d’opinió sobre la seva eutanàsia diverses vegades. El cas, que ha sigut portat als tribunals per Advocats Cristians en representació de la família de la jove, ha posat en alerta les entitats en defensa del dret a morir dignament, que veuen un intent de forces conservadores per posar traves a l’aplicació de la llei. Primer, aquesta no és una decisió final. S’ha de pronunciar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En segon lloc, ens disgusta que un cas d’eutanàsia surti a la llum així. No ens sembla bé aquesta exposició pública del cas d’aquesta noia. I en tercer lloc, la llei contempla un procés molt llarg i molt garantista abans d’autoritzar una eutanàsia. Amb molts metges i juristes implicats, amb un nivell de professionalitat importantíssim. Que una família pugui desbaratar tota una llei és molt greu. Només la mateixa persona pot demanar l’eutanàsia i només ella pot revocar-la. No pot ser que la justícia serveixi per frenar processos en què no hauria d’intervenir. Qui demana una eutanàsia no necessita un jutge per parar-la. S’han aprofitat del cas per posar traves a una llei que els partits polítics que s’hi oposaven no van poder parar al Congrés i el Senat. Tot això és un circ, un muntatge irreal innecessari. Que reculli tota la informació i que dictamini explicant bé la seva postura. Estarem en una situació perillosa si un advocat pot revertir l’opinió d’una comissió de garantia i avaluació. Esperem que no es creï un precedent i que es respecti la llei. Sí, tot i que en alguns moments han sorgit dubtes, la llei en cap moment discrimina entre malalties, només exigeix que es pateixi una malaltia greu, sense cura possible i que es tingui un patiment greu i incapacitant. Si la malaltia mental està en aquest context, és possible presentar la sol·licitud. Davant un dels recursos interposats, el Tribunal Constitucional va dir que si una malaltia no és somàtica, no es pot sol·licitar tot i que l’última paraula la tenen els metges. Però la classificació entre malalties somàtiques, que vol dir que són físiques, i no somàtiques ja no s’utilitza en medicina, de manera que el Ministeri de Sanitat ho va reparar amb un manual de bones pràctiques que indica que en les sol·licituds motivades per malaltia mental es requereix una avaluació psicopatològica exhaustiva, per part d’un especialista, que permeti discernir entre malalties diagnosticades i recurrents en el temps de mers símptomes de depressió o ansietat moderats. Un dol normal, per la pèrdua d’un familiar o per una separació, no és susceptible que se li apliqui l’eutanàsia. Però una malaltia mental diagnosticada i recurrent en el temps, no recuperable, sí. En tots els processos, el sol·licitant ha de demostrar que és competent respecte a la seva malaltia, és a dir, que entén què té i què li passa, quines són les conseqüències dels tractaments i de rebutjar-los i, alhora, que entén què és l’eutanàsia. No. El que és molt comú és que al final del procés, quan l’eutanàsia és aprovada, algunes persones sol·licitin un ajornament en l’aplicació perquè ja tenen la resolució del seu cas i volen acomiadar-se amb tranquil·litat o que no els coincideixi amb un esdeveniment familiar. Si demanen un ajornament, no és necessari reiniciar el procés; sí és renúncia, sí. Això ha quedat en mans de les comunitats, però a Catalunya el màxim són sis mesos, tot i que si la persona vol allargar-ho només ha de contactar amb la comissió de garanties i demanar-ho. No. De vegades hi ha familiars que intenten convèncer el pacient que no ho faci, però no solen arribar als tribunals perquè la família veu el patiment i entén que, tot i que faci molt mal, la persona té dret a decidir i els que estan al voltant hi poden tenir reticències però, en general, acompanyen el sol·licitant. Que en general, l’eutanàsia dona més temps de vida que en pren. En els suïcidis anteriors a l’aprovació de llei, hi ha testimonis de persones que van gravar la seva mort perquè quedés constància que ho havien fet per si mateixos, abans d’empitjorar. Aquestes persones, amb l’eutanàsia, allarguen la seva situació perquè tenen la tranquil·litat que poden sol·licitar la prestació quan ells vulguin. En el fons, dona més vida que en pren i estem parlant que hi ha poques eutanàsies perquè la gent que pot sol·licitar-ho és poca, ja que són casos amb malalties gravíssimes. Moltes persones moren abans que se’ls apliqui l’eutanàsia, és una cosa que ens preocupa i té a veure amb dues situacions. D’una banda, malalts, sobretot oncològics, que retarden molt el moment d’iniciar la sol·licitud perquè sempre hi ha un tractament més i no tenen clar si estan a punt de morir. Un altre motiu és que s’allarga molt el procés, la mitjana són 75 dies quan la llei marca que s’hauria d’aplicar en 35 dies. De vegades es deu al fet que el metge responsable no inicia el procés en el seu moment perquè té molta feina o perquè és objector de conveniència, és a dir, dels que pensen ‘ara no em va bé’. De vegades hi ha errors administratius o hi ha problemes per trobar el metge consultor.

El més llegit