Nits d’estiu amb Baroja

Un jove Baroja va escriure: "Sempre he tingut entusiasme pel que fuig". A la novel·la Las noches del Buen Retiro, signada el 1933, un Baroja de 60 anys presenta una generació cremada per la insatisfacció o plaers de la vida que fomenten expectatives irresolubles. Són nits d’estiu, teatre de la joventut perduda. Cal enamorar-se d’una comtessa tràgica, escriure pamflets i tenir tracte amb delinqüents de geni. És com el segle XXI però amb estil. Tenir la família en alguna platja del Nord i festejar una corista. La temptació viu a dalt. Triomfa la banda militar al quiosc. Així era la regència de Maria Cristina. Al lector jove, aquesta novel·la li deixa un regust d’experiències que no entén, però, com passa amb les bones novel·les, la comprendrà si torna a aquestes pàgines ja en la vida adulta. El Madrid menestral, l’aristocràtic, la política i el periodisme papallonegen de nit pels jardins mundanals del Buen Retiro, on després va estar Correus i ara l’ajuntament de la capital. De manera inevitable, també som joventut perduda i espectadors melancòlics d’una generació que es crema les ales com les papallones que acudeixen al fanal. És el 1897, a punt de perdre Cuba i Filipines. Aquell estiu anuncia la fi de segle, encara que les passions són les de sempre i d’això se n’ocupa Baroja. Cada generació té les seves nits del Buen Retiro, maneres de dandi, les seves formes de petimetre, els diversos estils del capsigrany frívol i caigudes ocasionals en la melancolia. Passegen desencantats pels jardins del Buen Retiro, buscant la fresca nocturna de l’estiu quan la gent rica està estiuejant a la costa cantàbrica. Ara en diuen "refugis climàtics". Eren jardins amb cafè i sarsuela bufa, amb "boscajes retirados para parejas misteriosas". Hi passegen galants amb bigotis estarrufats, barbes repentinades, barret de copa i jaqué. Són nits fresques i de xerrameca malintencionada. Quan li dona la gana, Baroja és un observador consumat de gestos i fisonomies. La fi de segle guaita en una representació de Tannhauser al Teatro Real, amb la Reina a la llotja de diari. Assassinat de Cánovas en un balneari del Nord. Al gran Cánovas, Pío Baroja alguna vegada li va dir "fatuo infatuado". Aquella nit, la banda dels jardins del Buen Retiro tocava un vals de Strauss. La tragèdia històrica fereix l’Espanya que intenta ser moderna i estable, però res s’altera als jardins del Buen Retiro i ja s’especula sobre el successor de l’assassinat president del Consell de Ministres, present en la vetllada madrilenya. Els escriptors del 98 van ser molt injustos amb Cánovas i la Restauració. Tristesa pàl·lida Baroja desplega el seu pessimisme antropològic entre desvergonyides capbuides, tanguistes i cuineres. Fulana, zutana. Redaccions atrotinades. Alta societat i baixos fons. Màscares i maquillatges de gruix. Aquesta és una novel·la d’una tristesa esvaïda, d’energies irrecuperables, d’amors en fals: Carlos Hermida que va voler ser escriptor, el jove Jaime Thierry, d’origen nord-americà, i la seva aproximació al braguetazo. Són complicitats fràgils, amors perduts. Uns anys més tard, aquells jardins ja han desaparegut. En comptes d’això, hi ha la nova Casa de Correus i dos antics habituals dels jardins del Buen Retiro es troben davant l’arcada amb bústies. Reconsideren el passat, anècdotes, idil·lis i embolics, viduïtats, desenganys i fracassos. És un epíleg breu i casual, de gran novel·la. Las noches del Buen Retiro relata un estiu, a fi de parlar de la tardor. És la millor manera de comptar tot el que fuig. Useu tots els dies com a perfum perdut.

El més llegit