La generació Lamine Yamal demana pas

No només és Lamine Yamal. També són Victoria Flores, Mohamed E., Stella Alais, Ingrid Borikó i tants i tants altres noms. A la Catalunya dels 8 milions d’habitants hi ha una generació escalfant a la banqueta que comença a demanar pas. Són les cares d’una societat complexa i cada vegada més diversa –dels nanos nascuts entre el 2006 i el 2015, el 12,4% ho van fer fora d’Espanya i el 28,5% dels nascuts aquí tenen almenys un progenitor estranger– que protagonitzen una revolució demogràfica des dels barris populars, mentre surfegen una realitat no sense dificultats materials ni revessos racistes. "Sovint se’ns tracta com a intrusos, però nosaltres també som el futur de Catalunya", sintetitza Victoria Flores, de 19 anys. La història de la Victoria, per exemple, no li resultarà aliena a cap dels xavals d’aquesta nova realitat batejada com a generació Lamine Yamal. Va arribar de Veneçuela amb 12 anys i, junt amb el dol migratori per deixar enrere família i amistats, es va trobar en una escola on les companyes la marginaven –"primer jugaven al repte de parlar català tot el dia i, quan el vaig aprendre, es van passar a l’anglès"– i el professorat li deia que no cursés batxillerat perquè era "massa difícil" per a ella. Per sort, es va acabar canviant de centre i ara estudia segon de Psicologia. El seu relat ressona sobre manera a Mohamed E., a qui, al cap de poc d’arribar, una professora el va insultar i a batxillerat, sent l’únic "no blanc" de la classe, va haver de demanar diverses vegades que li revisessin els exàmens perquè, afirma, el puntuaven a la baixa. De fet, les de la Victoria i el Mohamed no són vivències aïllades. A hores d’ara, ja existeix una nombrosa literatura sobre les dificultats de l’alumnat d’origen migrant. Falta de confiança D’una banda hi ha la segregació escolar, que Catalunya no aconsegueix revertir. Però després hi ha raons més fines. Per exemple, en l’estudi Per què hi ha més abandonament escolar entre els joves d’origen estranger?, de la Fundació La Caixa, s’apunta, per exemple, que tot i que el 75% dels nanos aspiren a una titulació superior, un de cada tres pateix abandonament primerenc per, segons els alumnes, la poca confiança que dipositen els professors en ells. Es pot dir que, segons un altre informe –d’ESADE–, quan es treu de l’equació el factor socioeconòmic, desapareixen els dos cursos de diferència que en matemàtiques separava l’alumnat estranger de l’autòcton en les últimes proves PISA. Però no tot passa, lògicament, dins de l’aula. A fora passen moltes coses alhora i, en ocasions, de signe contrari. D’una banda, és clar que, si els menors de 15 anys d’origen estranger ja són el 41,7% en la seva franja d’edat, la diversitat augmenta a tots els fronts. "Per descomptat que tots patim comentaris racistes, alguns amb embolcall de broma, però també crec que els que tenim menys de 20 anys ja hem crescut amb aquest canvi en marxa i mirem d’avenir-nos entre tots", diu el Mohamed, de Premià. El racisme, no obstant, és sovint un monstre insomne que irromp amb diferents cares i intensitats. El Mohamed, per exemple, quan va al tren fica les mans a les butxaques davant les mirades d’alerta que sent al seu voltant. "És horrible, però així ja veuen que no robaré res", diu. L’Ingrid, que ha acabat segon de batxillerat, també va creuar la secundària entre comentaris que l’exotitzaven per ser afrodescendent. "Et toquen els cabells sense consentiment, se’n burlen i et fan comentaris que et poden enfonsar". I la sexualitzaven: "Les negres fan pinta de ser salvatges al llit". Per descomptat, el camí tampoc s’aplana en el traspàs a la vida adulta. "La primera feina vaig anar a demanar-la en una fleca i em van dir que no contractaven gent negra", explica Stella Alais, de 23 anys i politòloga. També amb resistència davant el racisme quotidià, assenyala amb força el que és estructural, "com la llei d’estrangeria o les traves a l’empadronament, tràmit que dona accés a drets bàsics com sanitat o educació". Per tot l’anterior, el consens és que se senten una mica en terra de ningú, però tenen clar que el seu futur és a Catalunya. "Quan em pregunten d’on em sento, contesto com a acte polític que catalana i espanyola, i que rebenti qui rebenti", diu amb certa ironia l’Stella, que, sobre el salt a la vida adulta, també parla del "sobreesforç" que ha de fer una jove com ella, dona i negra, "per ser mereixedora d’aconseguir feina fora dels espais de cures que sembla que el mercat laboral té reservats per a tu". El pes de les desigualtats És obvi que els desafiaments per a aquesta generació no són pocs. Andreu Domingo, sociòleg i subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics, apunta en tres direccions. D’entrada, "el moment econòmic, amb el creixement de les desigualtats, posa en perill la mobilitat social", també dels joves autòctons, que poden viure pitjor que els seus progenitors. Després hi ha el "peatge" que per a la generació Lamine Yamal suposa la xenofòbia. "Viuen una situació única respecte als seus pares i els seus congèneres autòctons, amb els quals comparteixen expectatives" malgrat no partir de la mateixa situació socioeconòmica. "I després hi ha el discurs de la meritocràcia, que diu que el teu futur depèn del teu talent i no té en compte tots els prejudicis que poden frustrar les teves aspiracions". "No obstant –afegeix l’investigador–, es pot dir que són una generació molt enfocada a millorar la seva situació, tant per ambició pròpia com per respondre a les expectatives familiars".

El més llegit