Ferran Busquets: "Contra el càncer ningú es dona per vençut; contra la pobresa, sí"

Amb el voluntariat. Vaig començar en el 97, amb 21 anys, fent classes d’informàtica a la presó de Joves de la Trinitat. La classe consistia a ajudar-les a escriure cartes a les seves nòvies. Però em van canviar els horaris de la universitat i vaig començar a Arrels. Quan van saber que era informàtic em van contractar. Vaig deixar la feina a Infojobs i vaig realitzar la base de socis i de donants. Marxo perquè al sector social hi ha aquest mantra que els mandats han de ser curts, i 12 anys són molts. Fa falta un relleu, tal com marquen els estatuts. Hem aconseguit una informació brutal amb les enquestes a peu de carrer. També ha canviat la sensibilitat ciutadana. La societat està conscienciada que la gent no és al carrer per la seva voluntat. Però aquest consens està en risc, la ultradreta mira de revertir-lo. Utilitzen la idea que s’ho mereixen. Una de les coses que més impacten al carrer és trobar-te algú que té la teva edat. T’hi reflecteixes, et preguntes què hauria sigut de tu. El problema és que és molt bonic dir que no hi hagi ningú dormint al carrer... una altra cosa són les eines i les implicacions per fer-ho. La gent vol que ningú dormi al carrer, però gratis, sense esforç. Em sembla irreal, incompatible. Cal decidir què prioritzem. ¿Volem una ciutat espectacular o una ciutat espectacularment social? Arrels aixeca la veu independentment de qui governi. Alguns s’enfaden més, d’altres menys. Vaig conèixer gent a El Salvador o Nicaragua que es jugava la vida per parlar clar. Em sembla molt fort que aquí no ho fem. ¿Què ens hi juguem? Em sorprèn que sorprengui que a Arrels siguem clars. Tot i que, és clar, té conseqüències. Que surt molt car. Tenir un percentatge baix d’ingressos de les administracions públiques facilita molt que se’n parli. El preu són els diners públics, perdre oportunitats, que no et convidin, que et menystinguin... Però les entitats que aixequen la veu canvien les coses. S’ha fet feina, però tantes eleccions no ens ajuden. Abans deien que cada quatre anys s’havia de començar de zero. Ara diem que tant de bo que siguin quatre anys. És un drama. Després d’una crisi econòmica hi ha més pobresa, i al final la gent acaba al carrer. Cada vegada hi ha més persones. Suposar que anirà a la baixa, sense una resposta forta, és pura fantasia. La gent no desapareix: o troben una altra vivenda, o van a un altre municipi, que és molt difícil, o es moren. Tenen raó, però exageren una mica. Les enquestes d’Arrels apunten que la majoria de la gent que dorm al carrer ve a Barcelona a buscar-se la vida. Aquest projecte falla i acaben al carrer. Això passa perquè Barcelona és una gran ciutat: la gent ve a buscar oportunitats, com sempre ha passat. És veritat: fa més que la resta de ciutats. Però també té més beneficis per ser el que és. És com la gent rica que es queixa que paga molts impostos. Ha passat en alguns assentaments. Hi ha reticència a atendre la gent que ve de fora. ¿Oi que no hi ha un repartiment de turistes, o d’universitaris, per l’àrea metropolitana? Només veiem el que ens interessa. És com amb l’empadronament: juguem a la confusió. Si Barcelona té 1,7 milions d’habitants, ha de tenir 10 vegades més recursos que una ciutat de 200.000 habitants. Els municipis de l’àrea metropolitana haurien de tenir recursos i no tancar-los com ha fet Albiol. Perquè les persones deixin de dormir al carrer hi han d’estar d’acord els rics i els pobres, gent que té pisos i gent que no, gent que té empreses i gent que no. Gent de dretes i d’esquerres. El consens ha de ser social. Alguns només volen parlar amb els convençuts, és un error. Al món social ens falta investigació per saber què funciona, i això és el que em queda pendent de fer a Arrels. ¿Cal expropiar pisos? ¿En cal construir més? ¿Cal regular el preu de la vivenda? Em va saber molt greu que es desestimés, el sector social ho necessitava, era una oportunitat per veure que funciona. Ens deien que no funcionava. És que potser hem vist que solucionar la pobresa és un problema. Quan es tracta de problemes de rics sí que es fan tots els experiments possibles. En la lluita contra el càncer ningú es dona per vençut. Al món social sí. Et diuen que llavors la gent no treballarà, però hi ha molts rics que treballen, que no es jubilen. La pobresa molesta però alhora interessa. Si acabem amb la pobresa, tenim un problema. ¿Qui ens serveix un cafè barat? ¿Qui ens neteja la casa o cuida els nostres avis per uns preus ridículs? ¿Qui construeix les obres? ¿Qui fa les feines que ningú vol.

Ferran Busquets: "Contra el càncer ningú es dona per vençut; contra la pobresa, sí"

¿Com arriba un enginyer informàtic a Arrels?

El més llegit