El Pirineu assumeix la presència de l’os però no "a qualsevol preu"

Quan Joan Aura era tan sols un nen, les ovelles pastaven al seu aire per la muntanya del Pallars Sobirà sense vigilància. "De vegades, algunes es mantenien allà fins al mes de desembre", recorda. Però des de fa poc més d’una dècada, les coses han canviat. "Ara, les ovelles van a toc de pastor: estan custodiades durant tota la temporada d’estiu i passen la nit dins del camp clos", explica dolgut. Les cabanes i els vedats que s’observen des d’una vella pista ho confirmen. ¿Què és el que va alterar per complet el dia a dia dels pastors? La presència de l’os bru, cada vegada més nombrosa. Aquest mamífer protegit va desaparèixer del Pirineu per la caça furtiva a finals de segle XX, però pocs anys després, va ser introduït de nou per intentar que recuperés el territori perdut. "Al principi, buscar ossos era com perseguir fantasmes, tot just n’hi havia una desena. Avui és una mica més fàcil intentar seguir-los la pista", admet Marc Alonso, portaveu de la Fundació Os Bru i membre de Depana. Segons l’últim recompte portat a terme, ja viuen a la serralada més de 80 d’exemplars. La tendència creixent demostra que la reintroducció i la seva protecció estan sent un èxit, tot i que alguns especialistes considerin que la població encara té marge per expandir-se. No obstant, aquest triomf ambiental té conseqüències per als ramaders de la zona dedicats als ramats en extensiu, una pràctica tradicional cada vegada menys comuna. La polèmica va esclatar setmanes enrere quan es va albirar un os jove a prop d’Àreu, a la Vall Ferrera. Alguns veïns, poc acostumats a les aparicions d’aquest animal, es van alarmar. Un d’ells és Francesc Feliu: "Mai havíem tingut tants individus. Molts d’ells s’han acostat a pocs metres del poble, la gent té por que es produeixi algun incident". "Un atac d’os a un humà és una cosa molt improbable", matisa Santi Palazón, del servei de fauna i flora de la Generalitat. De tota manera, als voltants d’Àreu va créixer la tensió. "Quan em vaig trobar l’os vaig pensar, sí, molt bonic, però no és sostenible que rondin per les proximitats de les cases", recapitula Feliu. Alonso, en canvi, té un altre punt de vista: "Veure un os en un prat d’una vall pirinenca no és notícia. La notícia seria veure’l en un pas de vianants de Barcelona". Dues generacions perdudes "A Catalunya i l’Aran s’han perdut dues generacions de convivència amb els ossos i això és difícil de recuperar", lamenta l’expert. "Als llocs on l’os i el llop no han arribat a extingir-se, la gent ho té molt més assumit", afegeix. Alonso també remarca les diferències entre regions: "A la Vall Ferrera, les observacions d’ossos són una novetat i han generat enrenou. En canvi, a la Vall d’Aran gairebé ningú esmenta ja els ossos. De fet, el Conselh Generau sovint actua com si no hi fossin. Va passar amb una ossa amb dues cries que ningú va protegir, quan l’ideal hagués sigut limitar l’accés a determinats hàbitats per custodiar-la". "Certs sectors han pretès aprofitar la trobada entre el veí i l’os a la Vall Ferrera, que no va comportar cap perill, per fer soroll i demanar l’eliminació dels ossos al Pirineu", assenyala Marc Vilahur, director de Polítiques Ambientals del Departament d’Acció Climàtica. Alonso parla directament d’"intoxicació" per part de sindicats agraris. Unió de Pagesos va organitzar manifestacions i va advertir que els ossos, al seu entendre, podien acabar amb el turisme en comarques com la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà. "O l’os o nosaltres", proclamaven. No obstant, la majoria dels ramaders que acumulen anys de difícil convivència amb els ossos tenen un altre discurs. "No ens agrada, però som conscients que l’os és aquí i que això no canviarà", assumeix Jordi Laguia, ramader a Tavascan (durant l’hivern) i Estaron (a l’estiu). Aura, que té els ramats a Isil, coincideix: "Som a anys llum que no hi hagi ossos al Pirineu, això ho sabem, d’acord, però el que ens hem de preguntar és quants poden arribar a coexistir amb la ramaderia". El problema és que tant ells dos com altres ramaders consultats per aquest diari consideren que els successius governs no els han tractat com cal. Laguia i Aura comprenen que reclamar l’extinció de l’os bru al Pirineu no té recorregut. Per tant, opten per demandes viables que la Generalitat ja coneix. Desaparicions Una de les queixes és que triguen massa a pagar-los pels caps de bestiar morts. Però el més greu, defensen, és que de vegades no poden ni justificar que una ovella ha desaparegut a causa de l’atac d’un plantígrad. "Aquest matí, el pastor, per a qui manejar les ovelles ja suposa un gran estrès, ha sortit aviat perquè ahir, a causa de la boira i la pluja, va ser impossible reunir tot el ramat", exemplifica Laguia. "No ha trobat cap animal mort, però no té constància de si estan totes les ovelles i ha localitzat excrements d’os que contenien llana", continua explicant. "¿Aquestes desaparicions com es compensen?", qüestiona. Laguia afirma que és necessari trobar una fórmula perquè no necessitin acreditar cada atac amb un cadàver: "Passen els voltors i els trencalossos i no deixen absolutament res". L’Administració costeja la presència de pastors i camps tancats. "Però no és suficient. No ens sentim aviciats, quan som els que patim els atacs", critica Laguia. Alonso afirma que la Generalitat no pot pagar per una ovella desapareguda si no es pot acreditar que l’ha matat un os, però sí que està d’acord a escoltar les "demandes raonables" d’alguns dels pastors que treballen a consciència per prevenir les escomeses. La majoria dels contraris a l’os s’han resignat i han assumit que continuarà sent el seu veí. Però aquesta acceptació forçada no els impedeix continuar implorant més atenció per mantenir les seves activitats econòmiques a les muntanyes.

El Pirineu assumeix la presència de l’os però no "a qualsevol preu"

Molts ramaders afectats tenen clar que aquest mamífer no desapareixerà, però coincideixen a exigir més suport a la Generalitat / Denuncien que triguen a cobrar pel bestiar perdut i que de vegades no és possible acreditar els atacs.

El més llegit