Yayo Herrero: "Cuidar-se d’un familiar no hauria d’implicar la immolació personal"

Antropòloga i enginyera agrícola Yayo Herrero (Madrid, 1965) és una de les veus més reconegudes de l’activisme ecofeminista, un corrent filosòfic i polític que reivindica un canvi de model social i econòmic tant pel bé de les dones com del planeta. Les cures i les polítiques públiques per atendre tant els més petits com els més grans d’una llar són algunes de les seves principals banderes polítiques. "Atès que cal continuar atenent la infància i la vellesa i que els homes miren majoritàriament cap a un altre costat, les dones acaben assumint dobles o triples jornades i buscant estratègies per fer-ho tot alhora", explica l’activista al seu llibre Toma de tierra (editorial Caniche), en què es recopila i ordena el pensament crític d’aquesta divulgadora. Hi ha maternitats i paternitats tardanes, efectivament. Quan és una cosa voluntària, perfecte. Però en molts casos, tenir fills és una decisió que es retarda perquè en aquest moment qüestions com l’habitatge resulten cada vegada més impossibles o no hi ha llocs de treball estables i compatibles amb la vida. Cadascú és amo de reproduir-se quan vol, però en aquest cas no parlem d’una qüestió personal sinó d’una estructura social. Les maternitats tardanes, efectivament, fan que es concateni la tasca de la criança amb l’atenció a les mares i pares grans. És una feina d’una intensitat enorme i quan es fa en l’àmbit privat també és d’una intensitat emocional molt gran. Si, a més, ho compagines amb una ocupació a temps complet, entres en la dinàmica de l’esgotament. Aquest fenomen també afecta homes, però bàsicament parlem de dones. Les paraules que més escolto és "estic esgotada" i "no puc amb la vida". Aquesta extenuació derivada de tot això té perspectiva de gènere i, a més, també té una clara perspectiva de classe. Les persones empobrides viuen amb més angoixa el fet d’haver de compaginar tot el tema de les cures. Hi ha sectors de la població que es poden permetre pagar part d’aquestes feines a altres persones, a les quals, per cert, també caldria preguntar com estan, ja que de vegades són els llocs de treball pitjor pagats i més mal considerats socialment. Quan parlem de cures ho fem, bàsicament, de cuidadores. En molts casos, són persones migrades que treballen en condicions terribles, com les internes. Són les hereves d’aquelles noies de poble que venien a la ciutat a guanyar-se la vida. És un treball imprescindible. Però la seva dificultat és enorme tant si ho fas gratis, a la teva família, com si el pagues a algú perquè se’n faci càrrec almenys en part. L’anterior Ministeri d’Igualtat ja tenia una línia de treball per al pla estatal de cures. No una cura individual sinó assumida com una responsabilitat social. Les cures han d’estar al centre de la política. Existeix el dret a ser cuidat i el dret de les persones que cuiden a fer-ho no en condicions d’immolació, que és el que passa quan es fa en l’àmbit familiar, o d’explotació extrema, quan es fa de forma remunerada. És un camí llarg que implica enfortir els serveis comunitaris a tots els nivells. La cura s’ha de baixar als barris i a la vida quotidiana perquè les persones que necessiten atenció la rebin en el seu entorn o en un model de residència que no sigui el de la macroresidència, sinó en pisos i llars pròximes al lloc on han viscut sempre aquestes persones. El problema és que al capitalisme li ha vingut sempre molt bé tenir un exèrcit de treballadores gratuïtes a les llars o de treballadors mal pagats, en aquest cas les dones de les famílies. No hi ha economia ni vida possible sense les cures. És una responsabilitat col·lectiva i social. Es dona per fet que és gratuït i no genera drets. El dret a la cura és el dret a la vida. Hi ha d’haver una dimensió pública, no únicament estatal. Tota la societat ha de ser conscient que els recursos han d’estar disponibles. Per aconseguir tenir bé les persones fa falta temps. Cal aixecar-los, rentar-los, ajeure’ls. El temps també fa falta perquè els residents no s’infantilitzin, que tinguin possibilitat de gaudir d’una vida decent, i no en una residència-aparcament per esperar a morir. Fan falten recursos i persones que estiguin decentment pagades, amb contractes i vacances. No és una feina mecànica. Qui no té diners acaba caient en xarxes de contractació mal pagades perquè l’altre camí és inviable. És clau que existeixin recursos públics per sostenir aquests espais. Es van produint alguns avanços. Molts homes cuiden les criatures quan són petites o estan en edat escolar. Tot i que hi ha tasques molt feminitzades, com ara les tutories, el xat de l’escola i tot el que té a veure amb l’àmbit de les relacions socials. Però seria injust dir que els homes no estan fent un profund canvi. La cura de la gent gran, no obstant, continua sent una feina molt feminitzada. En moltes famílies, el cos despullat d’un pare o una mare continua estant identificat amb el rol femení i la cura de les dones de la llar. Jo m’he trobat amb diverses dificultats en aquest sentit, efectivament, però perquè les mateixes persones grans reclamen una dona. Vivim en societats patriarcals i hi ha qüestions que tenen a veure amb l’educació. Un home té plena capacitat per ocupar-se del cos d’una persona gran, sigui el seu pare o la seva mare. Però encara hi ha aquesta mentalitat contrària que ve de temps enrere. De fet, les persones que cuiden a les residències són majoritàriament dones.

El més llegit