Fans de Taylor Swift vs. fans de Vinícius

Mireu bé, observeu aquesta persona a la porta 55 del Santiago Bernabéu: té la cara pintada amb els colors del seu ídol, plora i crida en una llengua que sembla inventada, canviaria ara mateix la vida amb un familiar pròxim per un minut a soles amb la seva estrella, podria dejunar un lustre si ella l’hi demanés, dormiria en un llit de faquir en aquesta esplanada durant mesos per obtenir un "hola" seu, donaria tot per beure’s l’aigua de la seva banyera i creu que no hi ha res al món comparable al sentiment que li desperta el que està a punt de passar a l’estadi. Segurament han visionat una fan adolescent, que anomenarem Elisa, hores abans del concert de Taylor Swift (o d’algun altre ídol pop), però en realitat estava descrivint un tal (nom inventat) José Luis, durant les celebracions d’una copa aixecada pel Reial Madrid. Ara que ja l’han vist, mirem-lo una mica més: acaba d’intentar beure’s per l’ull una cantimplora plena de wiskola, s’ha apujat la samarreta per alliberar aquesta panxa cervesera com de gestació setmesona, està cridant "t’estimo més que a la meva vida" a un cartró amb la cara d’un davanter, com si fos una estampeta mariana, i (¡un moment!) acaba de llançar-se al buit des de dalt d’una marquesina perquè el mantegin, però (¡oh, no!) ningú l’ha recollit. És curiós com la descripció d’una fan adolescent i la d’un seguidor futboler de mitjana edat no són tan diferents. I no obstant, el to amb què es perceben dista tantíssim. En el cas de l’Elisa la swiftie (o de qualsevol fan púber) el núvol lèxic té a veure amb paraules com histèria i el seu retrat es pinta amb colors de paternalisme en el millor dels casos i, en el pitjor, d’alarma davant algun tipus de desviació psicològica o de malaltia social. En el cas del José Luis el merengue (o de qualsevol fan del futbol) és curiós com es pinta el personatge des d’un costumisme editorial, fins i tot celebratori i comprensiu (¡com no te voy a querer!). Aquest cap de setmana el vaig passar a Madrid durant la Fira del Llibre. Dijous, en el transbord entre Atocha i Chamartín per passar abans per Salamanca, vaig veure centenars de noies vestides amb cosset brillibrilli, els avantbraços plens de polseres artesanes, tornant del concert de la seva vida. I tres dies després, a la capital, milers de fans merengues amb la samarreta blanca i les pintures de guerra. Creieu-me, bastant menys aparatoses les primeres que els segons. Qui no entengui que l’adolescència és l’illa d’aquesta figura tan recomanable, el fan, és que no ha entès res. Abans de trobar parelles estables i de patir burocràcies adultes, tot el desig, tot l’amor, tota la set es vehicula a través de la figura de l’ídol, inabastable com un sol i alhora pròxim com una germana. Algú que no ha sigut fan a aquesta edat, amb el seu component vampíric i el seu malbaratament entusiasta, no ha viscut una vida plena. Des de les primeres fans de Sinatra fins a les actuals de Swift. Qui vulgui entendre-ho millor, pot llegir, per exemple, el llibre Starlust. Las fantasías secretas de los fans, editat per Contra, o els textos sobre el tema de Mariana Enríquez. Em sembla tan bé que persones de totes les edats ballin com que siguin fans d’alguna cosa. El fan viu amb intensitat el que veu i troba un vector de sentit i direcció en una vida que no els té. Qui el va provar ho sap i qui no l’entengui hauria d’intentar entendre’l per, en el seu intent de ridiculitzar, no quedar ell en ridícul, en el seu afany per denunciar la felicitat, no quedar com un infeliç.

El més llegit