Hi ha pocs escriptors que hagin protagonitzat una proesa del tot inusual o, en tot cas, molt rara. Oferir el seu nom per crear una paraula. És el que coneixem com un epònim. La gràcia de l’assumpte és que cap d’ells no va escriure ni va viure amb la idea de passar a la posteritat en un diccionari i, molt menys, en la parla habitual com a sinònim d’una manera d’actuar, d’una situació quotidiana, d’una soterrada passió. N’hi ha pocs. John Ford, per exemple, a El hombre tranquilo, davant d’un llit trencat després de la nit de noces, fa dir a un dels personatges, Michaleen Flynn, admirat per la suposada escena amorosa: "Impetuós, homèric!". Homer és un d’aquests escriptors. I també Sade i Leopold von Sacher-Masoch, els quals, sense conèixer-se, van inventar, sense saber-ho, la parafília coneguda com a sadomasoquisme. Però les accepcions d’aquestes paraules són relativament restringides, aplicades a casos molt concrets. Pugem un nivell, en la classificació dels epònims, si parlem, per exemple, del pobre Maquiavel, que es va limitar a descriure i a definir nocions de política aplicada, i que ha passat a la història com a sinònim, el maquiavel•lisme, de maniobres brutes i sofisticades per aconseguir el poder o qualsevol cosa que es vulgui aconseguir amb males arts. En un estadi superior, Dante Alighieri. El diccionari parla del terme dantesc com d’una cosa o una acció d’"aspecte terrorífic", i tots hem escrit o dit alguna vegada que això o allò és dantesc, encara que tingui poc a veure amb la delicadesa del poeta, només perquè va descriure escenes que associem a inferns que cremen o a devastacions a sang i foc.