Lola López-Muelas: "La llei permet que els fills no es cuidin dels seus pares si n’han sigut víctimes"

¿Quines són les obligacions legals dels fills respecte dels seus pares dependents? Les obligacions estan regulades en el Codi Civil, en la Constitució i en la llei de dependència. Els fills tenen l’obligació de prestar ajuda als seus pares en situacions de necessitat, i això inclou alimentació, roba, habitatge i assistència mèdica. Al seu torn, la llei de dependència estableix el dret d’aquestes persones a rebre ajudes i serveis de l’administració, tot i que la prestació principal arriba de les famílies. ¿En quines situacions els fills poden ser eximits de l’obligació de cuidar-se dels seus pares? Hi ha diverses circumstàncies. En primer lloc, n’estan exempts si no disposen de recursos econòmics per atendre’s a si mateixos; la capacitat econòmica s’avalua individualment. O per motius greus: per exemple, si han sigut víctimes d’abusos o maltractament per part dels seus pares, o quan els pares es neguen a rebre l’ajuda dels seus fills. També poden desentendre-se’n si el maltractament ha sigut cap a la seva mare. Si han presenciat aquesta situació i han patit molt, hi ha persones que, lògicament, no volen atendre el seu pare. ¿És un fenomen que va a l’alça, el de fills que, per diversos motius, no volen cuidar-se dels seus pares, per exemple, perquè han sigut maltractats en la infància o abandonats pels seus pares? Sí. A Espanya i en molts altres països s’està produint un increment de fills que es resisteixen a cuidar-se dels seus pares en la vellesa, especialment quan ha existit abús, maltractament o abandonament en la infància. La societat està ara més informada dels drets individuals i és més sensible al maltractament infantil. A això se suma el fet que les estructures familiars han canviat molt. Tot i que a Espanya tradicionalment hi ha l’obligació moral d’ajudar els pares, ara es valora l’autonomia personal, el benestar emocional i hi ha menys propensió a sacrificar-se per les obligacions familiars. Mentre se’ls atengui econòmicament o se’ls ingressi en una residència, moltes persones s’alliberen d’altres responsabilitats. ¿Quins són els conflictes més comuns que sorgeixen en les famílies quan els pares esdevenen dependents? Un dels conflictes principals és el repartiment de les responsabilitats, perquè normalment recau més en uns que en d’altres. També solen sorgir diferències sobre la cura. Alguns fills volen tenir-los a casa, d’altres volen optar per la residència... Un altre conflicte que se sol generar és qui ha d’administrarels diners de les persones amb deteriorament cognitiu. De vegades se sol acudir a un procés judicial per determinar qui ha de ser el cuidador de la persona dependent. ¿Què passa si un germà vol, per exemple, ingressar el seu pare o mare en una residència però un altre s’hi nega? Se sol dirimir en un procés de mediació, que és molt habitual. I, si no, s’acudeix a un procés judicial. El jutge ha de prendre la decisió en funció de què és el millor per a la persona dependent. Primer ha de mirar si la persona té capacitat de decisió i, si no està capacitada, ha d’actuar en benefici de l’interès superior. Es poden presentar informes mèdics en el procés per demostrar què és el més aconsellable per a aquesta persona. De vegades és millor que estigui en una residència per poder rebre cures mèdiques, mentre que en altres casos no. El jutge és qui pren la decisió. ¿I què passa en termes mèdics si un germà es nega que un progenitor rebi un tractament però un altre germà sí que ho vol? És un cas semblant. El jutge primer ha de comprovar si el progenitor té capacitat per decidir, i, si no la té, ha de comprovar si té un representant legal, perquè cada vegada és més freqüent realitzar voluntats anticipades o un poder preventiu. Jo ho aconsello molt: triar la persona que administri els teus béns i que prengui les decisions quan tu no puguis fer-ho. Si no, caldrà acudir a un procés judicial o al comitè d’ètica mèdica per comprovar quin és el tractament mèdic més adequat. En aquests casos és habitual demanar mesures urgents perquè el procés se sol allargar i de vegades no hi ha temps. ¿La conflictivitat va a l’alça perquè cada vegada hi ha més persones dependents? Sí. Com que s’està produint un envelliment de la població, més quantitat de persones dependents i més independència per part dels fills i menys temps per cuidar-los, tot això està generant nombrosos conflictes en les famílies. I cada vegada es respecten més els drets dels dependents. Durant molt temps han estat molt abandonats i hi ha hagut situacions d’abús molt greus per a aquestes persones. Però cada vegada som més conscients que tenen drets. ¿Hi està havent conflictes legals respecte a l’aplicació de l’eutanàsia? Sí. Ha generat molts debats i conflictes. En primer lloc, en la interpretació de la llei, sobre què és el patiment intolerable per sol·licitar i administrar l’eutanàsia. Un altre problema que sorgeix és en relació a l’objecció de consciència dels metges, perquè els centres sanitaris han d’assegurar que no s’impedeixi l’eutanàsia. A més, hi ha casos en què la família no vol iniciar el procés però el pacient sí, i aquest conflicte pot ser que s’hagi de resoldre a través d’un procés judicial. Ha sigut nomenada recentment presidenta de l’Associació d’Advocats de Família. ¿Què és el que reivindiquen? Demanem, des de fa anys, que els jutjats de família puguin estar especialitzats. Ens han dit que per fi es comença a instaurar, però encara no és real. A més, lluitem per aconseguir millores legislatives. Espanya necessita, per exemple, un codi de família, igual que el té Catalunya. I sol·licitem equips psicosocials amb més dotacions, perquè moltes vegades triguen un, dos i fins i tot tres anys a emetre un informe, i aquesta demora retarda el veredicte. La justícia té moltes carències que provoquen que les famílies hagin de patir retards en els divorcis, les custòdies i les pensions, i durant aquest temps es poden generar situacions de violència o de progenitors que no deixen que l’altre vegi els seus fills.

El més llegit