Édouard Louis: "No puc tornar al meu poble, em matarien"

James Ivory ha escrit una sèrie basada en la seva història. Édouard Louis va créixer en una família pobra, en un poble del nord de França –Hallencourt–, on ser un nen gai no entrava al cap de ningú. Va patir totes les violències. Als 14 anys, va fugir. I als 20 va canviar de nom, va modificar el seu aspecte i es va llicenciar en Sociologia per l’École Normale Supérieure. Es va fer amb l’alta burgesia, agita les lletres franceses des que, el 2014, va publicar Para acabar con Eddy Bellegueule (Salamandra) i és un imprescindible en cites com el festival En Altres Paraules de CaixaForum. ¿Ha tornat a Hallencourt, el seu poble? No puc, em matarien. Quan vaig començar a publicar, el meu germà es va presentar a París amb un bat de beisbol. Tinc cosins molt violents. Bé... la veritat és que fa quatre anys un amic em va portar fins allà de nit. Vaig caminar pels carrers, encaputxat, i em va entristir veure que no sentia res. L’acusen de trair els seus. Per trair abans has de pertànyer. Des del moment en què el meu pare –alcohòlic, violent amb les dones, votant d’ultradreta– em deia "no ets normal", "ets un maricon", ja no pertanyia a la família. Alguns juristes reflexionen sobre donar als nens la possibilitat de divorciar-se dels seus pares. ¿Com resumieix la seva infantesa? Van entrexocar l’homofòbia i la pobresa estructural. Escric els meus llibres contra la mitologia de l’outsider, de qui aconsegueix sortir perquè és més fort o intel·ligent. Jo era menys lliure que els altres. Tenia un determinisme de classe i a més era homosexual. Estranyament, les humiliacions rebudes en la infància em van donar la força per fugir. ¿Escriure va ser la seva venjança? Al principi volia venjar-me contra els meus pares, contra els nens que em van insultar a l’escola, contra el racisme de l’entorn. Però quan vaig començar a escriure, ja no vaig voler venjar-me contra la classe social de la meva infància, sinó venjar-la. Em vaig adonar que la violència és com un corrent elèctric que els travessava. Tenia a veure amb la misèria, amb l’absència d’educació. Escriure és convertir-los a tots en innocents. Pel camí, ¿ha trobat el seu lloc al món? Com tots els trànsfugues de classe, sempre em trobo fora de lloc. La fugida és un tema recurrent dels meus llibres perquè la converteixo en qüestió política: ¿quants homes i dones se senten asfixiats en la seva existència? ¿Per què no existeix un Ministeri de la Metamorfosi? Els estats saben com fer-ho. ¿Ho saben? A Itàlia, si ets perseguit per la màfia, el Govern pot donar-te una nova identitat, una nova feina, una nova vida. ¿Per què no donar la possibilitat de l’evasió? És curiosa la falta d’inventiva dels polítics. Tenen carpetes pròpies. Els polítics no senten els efectes de les seves decisions. Quan tens diners i diplomes estàs protegit de la política. Si Macron suprimeix les ajudes socials, o la gratuïtat d’alguns medicaments, no l’afecta, ni a mi, que escric llibres, guanyo diners i visc a París. Per als pobres és una qüestió de vida o mort. Jo intento trobar un llenguatge contemporani per parlar de la classe popular. ¿Com cal parlar-ne? Sol dir-se que són els invisibles, aquells sense veu, els exclosos, però no és totalment cert. La literatura, el cine i les sèries parlen de la pobresa de forma caricaturesca, que és una altra manera de no parlar-ne. O són salvatges, o bons salvatges: una divisió colonialista. En realitat, és un mosaic: hi ha dominants a casa dels dominats, gent que pateix, que és solidària, que pot ser agressiva. Se senten abandonats, cosa que aprofita la ultradreta. ¿Diria que avui és feliç? La felicitat no està feta per a mi. Tot i que hi ha algun esclat. N’hi va haver quan vaig canviar-me el nom. Vaig sentir que m’alliberava de la meva història. ¿I com és fer-se amb l’elit? Odiava les meves arrels i vaig voler allunyar-me’n el màxim possible, fins i tot simbòlicament. Vaig patir una espècie de bogeria sociològica causada pel terror a recaure. Però, quan vaig prendre distància, vaig poder reapropiar-me de la meva història. Escriure sobre la classe popular és una manera de mostrar a la classe dominant allò que no té ganes de veure. A França els meus llibres provoquen reaccions virulentes i jo estic content, perquè vol dir que funciona. ¿Ja no vol canviar-se res? Sí, però no a causa de l’odi. No hi ha res més autèntic a inventar-se, perquè ho elegim, però la nostra societat és refractària a la transformació. La gent interioritza un món fixat i, sense adonar-se’n, es converteix en policia de l’ordre social. Per això la fugida és tan difícil. La meva mare em va demanar que escrigués sobre ella, perquè no tenia forces. Quan has patit molt, hauries de tenir el dret fonamental del repòs. Per això és important que hi hagi gent que lluiti per ells.

Édouard Louis: "No puc tornar al meu poble, em matarien"

‘Enfant terrible’ de les lletres franceses

El més llegit