«La moda ara és odiar-nos»

«No és un problema de salut mental, és un problema de dol, és un procés de vida, i depèn de quins esculls tinguis durant la transició. Això sí, estem en una nòria emocional tot el dia», afirma l’Adele, de 57 anys, que va transitar fa tan sols dos anys. «A més, si estàs prenent hormones, es generen respostes emocionals negatives», afegeix. La Victòria, comptable, de 47, ha deixat d’hormonar-se i explica: «Quan ens hormonem som com adolescents, com la meva filla adolescent amb les reaccions emocionals automàtiques». La Rebeca, de 32, prostituta, fa quatre anys que s’hormona. «Ja no ho noto, perquè és la normalitat. Sí que tens davallades de vegades o símptomes que podrien semblar premenstruals per la davallada d’estrogen, com de la testosterona, que està més invisibilitzats». La mirada pròpia Un altre problema és la disfòria. «Jo em miro al mirall i no m’agrado, veig una cosa que no és meva, que no em pertany, i el bloquejador te la redueix», revela l’Adele. La Rebeca recorda que en el servei Trànsit de Barcelona estan molt al dia d’aquest tipus de substàncies i dels seus efectes. No només això, sinó amb una mirada biopsicosocial que allunya aquestes dones de la mirada psiquiàtrica, no tan llunyana. Després hi ha, és clar, la mirada dels altres. Per a la Victòria, el principal repte per a la salut mental és la visió social. «Una dona gran del casal em deia ‘això teu no ho entenc’ i jo li contestava ‘jo tampoc, però és així, què hi farem’... I això amb persones que van de bona fe», explica la Victòria. L’Adele, en una reunió en la qual va explicar el seu trànsit, va rebre aquesta resposta: «Respecto el que estàs fent, no hi estic d’acord i no et diré Adele». Això la va enfonsar. «Per no parlar dels insults pel carrer, assalt sexual... Hi ha un rotllo de ser joguina sexual, de ser un fetitxe per part dels homes i algunes dones, pel morbo bàsicament, també insults. El mateix que t’intenta entrar, després quan el rebutges et diu travela de merda o maricon», recorda la Rebeca. «La moda ara és odiar-nos», afegeix. Les xarxes multipliquen la vulnerabilitat. L’Adele tenia intenció de presentar denúncia a la policia per una sèrie de comentaris transfòbics a una publicació seva a Instagram. A la Victòria, un nen li va dir un dia: «Tu saps que mai seràs una dona de veritat, ¿oi?». «Això és demolidor», relata. «I les curiositats de la gent poden ser molt fumudes». Tenir parella L’Adele admet que amb la seva parella és «al precipici, amb una crisi tremenda», perquè fa 24 anys que estan junts. «La meva parella entenia al seu cap el que significava el trànsit, ho entenia, ho respectava i intel·lectualment hi estava a favor; ara bé, quan l’home que tenia a casa va començar a posar-se faldilles, a pintar-se els llavis i sortir al carrer al seu costat i veure que el miren d’una determinada manera... Això tensa la relació fins a nivells bastant complicats», recorda la Victòria. «La nostra lluita no és que se m’accepti com a trans, sinó què em poso, i vaig arribar a un acord amb ella», relata l’Adele. Abans de transitar, la Rebeca va passar per una depressió, dels 18 als 23. «Sense ganes de viure, amb el pilot automàtic, amb moltíssima vergonya de qui era, amb por d’expressar-me i por que se sabessin coses», desgrana. L’Adele volia matar el seu jo masculí. «Volia matar el personatge creat per tot un muntatge de vida familiar», relata amb fermesa. «Tenia clar que el meu jo masculí havia arribat a la seva fi, o em moria o em transformava, no em suportava ja», confessa. Fins que es va adonar que era una dona. «Em vaig posar a plorar. I vaig pensar: ¿Ara què faig?». Allà va començar una altra història.

«La moda ara és odiar-nos»

«Em vaig adonar que era una dona. I vaig pensar: ¿Ara què faig?» Allà va començar una altra història

Ser dona trans és una cursa d’obstacles. Des de la mirada acusadora fins al rebuig familiar, passant per les hormones, les depressions i el repte de viure històries d’amor.

El més llegit