Confirmat: el futur no té futur

Fa anys que el futur no té futur. Ho va dir l’escriptor distòpic JG Ballard en els seus textos dels setanta i també ho van cantar els Sex Pistols, en la mateixa època. Se sap des de l’ecologisme i s’escolta als mercats. I, no obstant, per fi ha arribat la gran confirmació. M’explico: fa dies vaig llegir que l’Institut per al Futur de la Humanitat (FHI), que treballava des de fa anys a la Universitat d’Oxford, ha tancat. Prenguin aire i reflexionin un segon. Si un equip universitari (ple de tecnooptimistes) amb aquest nom xapa, és millor que nosaltres també tanquem la boca. La situació em recorda el moment més tragicòmic de la pel·lícula Delictes i faltes. Woody Allen acumula cintes d’entrevistes amb un filòsof, Louis Levy, que aposta per una visió afirmativa i vitalista del món. L’intel·lectual sap que "l’univers és fred", indiferent, però pensa que nosaltres el podem omplir amb els nostres sentiments. Mentre grava un documental sobre la seva figura, Allen s’agafa a aquesta taula davant les seves pròpies angoixes. Bé, en un moment de la pel·lícula se’ns fa saber que el filòsof optimista s’ha liquidat. "He marxat per la finestra", diu la seva nota de suïcidi. Que l’Institut per al Futur de la Humanitat tanqui, sobretot si em fixo només en el nom, em produeix una angoixa similar a la que sent el personatge d’Allen. I això que no estava d’acord amb el que pregonava: aquest col·lectiu pensava en un futur possible a través d’un liberalisme fortament tecnològic que s’imposava a la lògica i a la moral humanista. Dues de les seves idees, el llargterminisme radical i l’altruisme eficaç, deien que ens hem de preocupar només per salvar al nostre planeta en un futur llunyà, on els riscos existencials ens esperen. És a dir, deixar de finançar les ajudes contra la malària i recolzar les carreres espacials d’aquests bojos baixets (milionaris com Elon Musk) per poder, en el futur, tenir un xalet adossat a Mart quan la Terra sigui un forn a la temperatura de 200 graus. Pensar en l’ara La humanitat, segons ells, ha de deixar de ser una adolescent que es preocupa només per què farà, on es divertirà o descansarà, el pròxim cap de setmana, per ocupar-se del seu pla de pensions (per dir-ho a escala humana). Així, advoquen per l’eugenèsia liberal, per la investigació aeroespacial i pel perfeccionament de l’espècie a través de la manipulació de la genètica. Tot això, per estar preparats quan els robots siguin més intel·ligents que nosaltres i ens vulguin treure la vida i el planeta. Jo veig un vídeo de Feijóo parlant en anglès gràcies a la IA, o em quedo en blanc quan es penja el Word, i ja penso que soc més tonto que el meu ordinador. Així que prefereixo preocupar-me per l’ara. Just quan llegia aquesta notícia, començava el nou llibre de Slavoj Zizek. A Demasiado tarde para despertar. ¿Qué nos espera cuando no hay futuro? (Anagrama), la rock star de la filosofia ens diu que ens n’oblidem, que no hi ha temps de reaccionar, que, en paraules de R.E.M.: "It’s the end of the world as we know it". Si no partim d’aquest pessimisme realista, ens passarem tres dècades plantejant-nos si reaccionar davant "els grans reptes" del canvi climàtic o les noves guerres atòmiques. És millor prendre consciència que estem acabats, per estalviar-nos aquella fase i reaccionar. És a dir, pensar que no hi ha futur per, com van fer els Pistols o les distopies de Ballard, intentar canviar un present que ens permeti pensar que el futur té futur.

El més llegit