Grans simis

De totes les idioteses que pateixo com a conductora, la meva favorita és la peineta. Ja ho saben: el dit del mig erecte, ben enfocat, acompanyat d’un gest inequívocament vulgar. Malgrat el poc temps que fa que soc conductora, me n’han dedicat algunes. Deixin-me parlar-los avui de les dues que recordo amb més carinyo. La primera va sortir d’un conductor d’un autobús escolar que pretenia ficar-se al meu carril tant sí com no quan ja era tard. Ho va fer de tots maneres, saltant-se dues contínues i un semàfor i, de passada, posant en risc els molts nens que viatjaven amb ell. Coordenades espaciotemporals: la Ronda de Dalt de Barcelona, hora punta de la tarda. Com que jo no l’hi vaig posar fàcil va tenir amb mi el delicat detall d’abaixar la finestreta i mostrar-me el dit del mig durant uns quants segons. Li vaig dedicar el millor dels meus somriures, perquè en aquests casos m’agrada desconcertar el meu adversari, però per dins estava pensant: els pares i mares d’aquests xavals no deuen saber que els seus fills van amb autobús amb un agressiu irresponsable. Molts d’altres, tampoc. El segon cas també mereix una crònica. Un jove conduïa una furgoneta i va prendre un carril de desacceleració de la C-32. Per alguna raó incomprensible, va decidir aturar-se enmig del carril per consultar el mòbil, i entorpir el pas dels que circulàvem darrere seu (amb mi en primer lloc). Li vaig criticar la conducta a cops de clàxon. No va entendre que havia d’avançar sinó al contrari. Per a la meva sorpresa, va baixar del vehicle, va caminar cap a mi amb expressió furibunda, com si pretengués apallissar-me i quan va arribar a la meva altura, atès que jo no vaig respondre a la seva amenaça, va enganxar amb violència el nas contra la meva finestreta i va aixecar els dits del mig de les dues mans. També va arrugar el morro i em va mostrar una rastellera d’incisius, premolars i molars que necessitaven una ortodòncia. Una experta en llenguatge no verbal hauria pogut comparar-lo amb un simi a l’atac. Jo també ho vaig pensar. Vaig recordar Jane Goodall i els seus experiments sobre la violència innata. Em va fer el riure. El conductor de la furgoneta es va enfadar al veure’m riure, tant que la va emprendre amb el meu cotxe a manotades. Tres o quatre cops després va tornar al seu vehicle, va arrencar i va tocar el dos saltant-se el semàfor en vermell. Sospito que li van treure quatre punts, perquè en aquest lloc hi ha càmeres. Jo n’hi hauria tret més. Fa un temps una campanya de seguretat viària francesa va triar un eslògan curiós per cridar l’atenció sobre la sinistralitat masculina en accidents de trànsit. Va ser just després que l’estadística demostrés que els homes causen més accidents greus que les dones i que també moren més a les carreteres. Que ser un mascle agressiu i fanfarró és perillós, per a qui ho és i per a qui el pateix. L’eslògan deia: "Sigues l’home que vulguis, però sigues un home viu". Jo aniria més lluny. ¿No estem en temps de contundència retòrica? Doncs som-hi: "O et civilitzes o vas amb bicicleta". Un altre, i en vers: "Aprèn a conduir en lloc de tant presumir". Amb versió llatinoamericana i tot: "Aprèn a manejar sense fanfarronejar". I un últim, el colofó: "Si no pots deixar de ser un simi, aparta’t del meu camí". Ai, quines ganes que tenia de dir aquestes coses.

Grans simis

Malgrat el poc temps que fa que soc conductora, m’han dedicat diverses ‘peinetes’. Deixin-me parlar-los-en avui de dues

El més llegit