Joan Deus: "Hem generat una societat de vidre"

Em crida l’atenció i hem de debatre-ho més enllà de la salut. Ens enfrontem a un problema social. És un reflex de les coses que no hem fet bé en el món desenvolupat. El Japó ja tenia indicadors molt alts de depressió i suïcidi en joves, amb factors com l’aïllament, la competitivitat, la falta d’afermament en un lloc i la rebel·lia contra la cultura tradicional. I no hem après a advertir-ho en la nostra població jove. Jo també estic preocupat. Els meus fills em diuen que es plantegen no tenir fills perquè no veuen que sigui el món idoni per tenir fills. Tots dos tenen carrera universitària i feina i han tingut dificultats per pagar un pis. Trobo decepció, falta d’objectius de futur. Falta d’incentius. Es parla de la generació de vidre i, sento dir-ho, però és així. Hem generat una societat de vidre. Hi ha baixa tolerància a la frustració, no accepten un no. És falta de resiliència. Això no significa que no tinguin problemes. Però quan es troben al món real, es claven una bufetada molt grossa. Un professor em deia que els aprovava tots, perquè quan està ensenyant té la meitat de la classe que no hi va, i la meitat dels que hi assisteixen estan mirant el mòbil i la resta no s’assabenten del que explica. I surten de la universitat i es claven el primer cop. Pensar que tens ganes de morir-te... ¿Qui no ho ha pensat davant frustracions laborals, personals? Però és que tenim casos de joves adults frustrats perquè els deixa la seva parella amb quadros depressius brutals com si la vida s’acabés. ¿Això no és ser de vidre? Es queixen que els etiquetem de societat de vidre, però cada vegada ho són més. No. Estem fent alguna cosa molt malament en la gestió de la salut mental. La verbalització de la idea de suïcidi és un motiu d’urgència en salut mental. L’altre dia vaig enviar un pacient d’urgències perquè estava amb un trastorn obsessiu compulsiu amb idees suïcides i va haver d’esperar vuit hores. I em va trucar dient-me: "No aguanto més i me’n vaig a casa". ¿La responsabilitat de qui és si després se suïcida? És clar que falla el sistema, estem saturats, falten recursos i gestionar-los millor. És clar, que hi influeix. Aquest increment de la ideació suïcida és responsabilitat nostra, de la generació dels pares i la gestió política i administrativa dels últims 25 anys. He viscut que els polítics fessin campanyes de prevenció diferenciant entre drogues dures i toves. La marihuana no és una droga tova, és una droga. I el que fas és disminuir el llindar de tolerància a l’ansietat. És un recurs que tenen els joves per reduir els seus nivells d’ansietat. El consum s’ha estès perquè no veuen un problema en això. Però baixa la tolerància a l’ansietat i genera problemes de memòria. I et diuen: "Bé, no em passarà a mi". Però els passa. I són gent cada vegada més jove els que consumeixen. Es poden fumar quatre porros al dia. Molts fumen per relaxar-se i dormir. És una addicció que genera aïllament social. Hem perdut la capacitat de comunicar i parlar. No és normal haver hagut de fer una llei per prohibir l’ús del mòbil als 12 anys. I a la universitat l’ús és continu, tenim prohibit utilitzar-lo a les aules però l’utilitzen. Tenen l’ordinador i el mòbil al costat mentre fem classes. La comunicació s’ha perdut, parlen entre ells a través del mòbil. A això afegeix-li la xacra dels influencers. És un problema social. Estem generant problemes de salut mental per la falta de preparació, de tolerància a la frustració. I òbviament hem de fer un treball previ ja en els instituts, on hi ha un increment brutal de problemes de salut mental.

Joan Deus: "Hem generat una societat de vidre"

¿Sorprenen les dades sobre la ideació suïcida entre els joves universitaris?

El més llegit