Oriol Ripoll: "Els fills haurien d’ensenyar als seus pares a jugar al Fortnite"

L’encàrrec fet pel Mobile Word Capital Barcelona per al certamen que avui acaba a la Fabra i Coats era d’allò més difícil: crear una eina perquè les famílies parlin sobre l’ús de les pantalles "partint que ningú en té ni idea" [sic]. No es tracta tant d’un conflicte al voltant de les pantalles, que existeix, sinó al voltant de les relacions entre les persones quan les pantalles estan al mig. I vam dir, val, veurem què en pensen els nens i les famílies, i vam fer un procés de codisseny en què han participat més de 200 persones que ens han explicat quins problemes tenen en aquest sentit. I aquí veiem que el problema és que no sabem gestionar els conflictes. La solució era sempre "doncs li trec el mòbil". A partir d’allà han sortit un munt de situacions que hem plasmat en un joc que té dues mirades. Una és ¿i si establim una aliança digital? ¿I si posem sobre la taula totes els casos que es podrien donar i com prenem les decisions? ¿Quines idees de solucions creiem que podem aplicar? Amb tot això hem creat un joc analògic per parlar de pantalles. En el fons podíem haver canviat les pantalles per qualsevol altra cosa, perquè és un joc de gestió de conflictes. Durant aquests dies, en el Tech&Play hi ha unes taules en les quals s’està jugant a aquest joc de cartes. Tenen un cas, i parlen: jo crec que aquest se sent així, i aquest altre... Que és un conflicte familiar. Sí. Són pantalles com podia ser qualsevol altra cosa. Un cas que sortia molt era un nen que estava molt emocionat intentant explicar alguna cosa a la seva mare i la seva mare amb el mòbil; i el nen pensa ‘la meva mare no em fa ni cas’. I un altre que pot ser ‘t’he dit que a les vuit apagues i tu continues’. El conflicte de les pantalles és un conflicte intercultural. La gent que ha jugat amb pantalles entén que necessita dos minuts per acabar la partida, però qui no hi ha jugat no ho entén. Quan anava a fer xerrades a pares preocupadísimos per les pantalles els preguntava sempre: "Digueu-me, ¿quants de vosaltres teniu fills que juguen a videojocs?". Aixecaven la mà gairebé tots. "Ara, abaixeu el braç aquelles persones que sabeu a què juguen els vostres fills perquè coneixeu els jocs". Ningú abaixava el braç. Hi ha un munt de coses que podem extreure quan juguem a videojocs, però vosaltres no ho sabeu i només veieu el problema, la màquina. ¿Tu has jugat al Fortnite? Els fills haurien d’explicar als seus pares com es juga al Fortnite i que aquests diguessin, bé, estem d’acord a posar un límit d’hores al dia, però no és el dimoni. Desenvolupes un munt de competències jugant a videojocs: la capacitat de comunicació, la de treball en equip... Hi ha molts videojocs diferents i cadascú activa un tipus de competència. I després cal veure com barregem el joc analògic amb el joc digital, el joc compartit amb el solitari. I això també ens posa davant un mirall. ¿Quant temps com a adults dediquem a jugar amb els nens? Això es veu molt amb els més petits. Vas a una cafeteria i veus els pares que donen el mòbil als nens i així ells poden parlar. Però no va d’això. Va de fer coses junts. I d’altra banda ens hem de preguntar: ¿com som nosaltres de model? El joc en l’aprenentatge és una cosa que ja t’apareix gairebé en textos pitagòrics. El joc ha format sempre part de la història de l’aprenentatge. De la història de l’educació. Després de PISA s’ha parlat molt sobre com estem ensenyant, i que potser els nens s’ho estan passant massa bé a l’escola, com si fos terrible aprendre passant-t’ho bé. Hi va haver una època en què el món de la gamificació va tenir un paper molt important, i ara ho hem de justificar molt, però ja em sembla bé. A l’escola s’ha de jugar amb sentit, no podem jugar només per plaer. De vegades et trobes docents que diuen: "Això ho faig a classe i els nens s’ho passen bé". Sí, però la pregunta és ¿i què aprenen? Quan creues les dues coses, passar-s’ho bé i aprendre, és la bomba. És clar. Però la pregunta és: en una classe convencional, a la qual jo vinc i dic: "Llegiu, remarqueu, ¿què hem après?". Un cop més es tracta d’un conflicte intercultural. Com jo he après així entenent que és la manera d’aprendre. Però la pregunta és : ¿Què vol dir aprendre al segle XXI? Si no tenim ben clar com s’aprèn en una societat que requereix una competència de comunicació, de treball en equip... si no fem tot això, perdem coses pel camí. Moltes vegades el problema és que volem fer-ho tot, i hem de tenir un principi de realitat. ¿Quant temps tinc? ¿L’escola catalana està preparada? Per fer-ho tot, no. Per incorporar el joc com a estratègia, sí. Les gamificaciones donen resposta a una pregunta. El joc no pot ser una moda. El joc és una estratègia, una metodologia per transformar. Quan porto un joc a l’aula les relacions socials canvien i passen coses diferents. No. El problema és que moltes vegades s’ha explicat que és només això. Tenim jocs motors, jocs de córrer. Jo fa molts anys feia servir un joc de pati per descobrir com funciona el sistema immunitari. Corries com un boig, però funcionava. Quan una escola em demana per on comencem, jo ho faria sense material. Jocs de paper i llapis; n’hi ha moltíssims. Jocs de parlar. Jo aniria a la biblioteca i diria, ¿quins llibres teniu de jocs? I començaria per allà. I no et gastes ni un cèntim. El joc a l’escola no va de pressupost, va de saber què vols fer. En un món ideal, el joc hi és present sempre. No es tracta de quotes. El mateix que no entenem l’escola sense veure vídeos o llegir textos, sense fer treball en equip, no entenc l’escola sense que alguna de les situacions es donin a través d’una evidència en primera persona, i a això se n’hi diu joc. ¿Per a què? El joc és una resposta a una pregunta. Em quedaria amb un bon joc que faci emergir uns coneixements amb els quals després podem treballar.

El més llegit