Els somnis són possibles

Jo seré president, afirmava convençut Pedro Sánchez a qui volia escoltar-lo. No n’eren gaires. Corria l’estiu del 2014 i ni tan sols havia tingut temps d’adaptar-se al despatx de secretari general del PSOE, d’anyenc interiorisme i aparença inanimada. Aquella declaració d’intencions es va complir, tot i que abans va haver de passar per la primera estació del seu viacrucis polític i personal. Dos anys després, empès pels seus propis companys de partit que no compartien la seva estratègia, va abandonar el càrrec advertint, com el general McArthur al deixar les Filipines, que tornaria. I així també va ser. La promesa no li va evitar el dolor i el dubte que el van portar a un temps de reflexió com el que s’està prenent aquests dies. Es va escapar llavors als Estats Units, coincidint amb les eleccions que van donar la victòria a Donald Trump i entenent el missatge, va tornar i es va posar en marxa, com s’havia compromès fins a aconseguir la seva aspiració. El que va venir després es recorda profusament aquests dies. La seva lluita permanent contra els elements, la fortalesa de l’esperit ara torbada i l’aflorament de raons del cor que algunes raons polítiques no entenen, demostren que un somni no es fa realitat per art de màgia, sinó que comporta sang, suor, llàgrimes i resistència. Ho sap bé Pablo Álvarez Fernández (Lleó, 1988), que s’acaba de graduar en l’Agència Espacial Europea, i s’ha convertit en el tercer astronauta espanyol de la història. Veure la seva cara de felicitat i escoltar l’entusiasme amb el qual explica la contundència dels seus entrenaments i l’exigència de la seva concentració ajuda a entendre que s’hagi obert camí entre més de 22.000 candidats que, com ell, aspiraven al més semblant a aconseguir el somni impossible. Amb tot, aquí el tenim. A l’espera que li assignin una missió i poder emprendre el vol real que substitueixi les moltes hores de simulacres. Serà llavors quan el nen que volia tocar les estrelles haurà de demostrar el que ha après a consciència i que és molt més que el bagatge acadèmic de l’enginyer aeronàutic i aeroespacial que és. Repte personal Passar-se sis mesos en òrbita és un altre repte que continua exigint el coratge i la determinació que facilitin el camí cap al compliment de l’anhel. Aplicar llavors, adequadament i en temps real, els coneixements adquirits en naus, robòtica, primers auxilis i caminades espacials serà crucial per a la seva supervivència. I fer-ho sense gravetat, enfundat en vestits pesats i guants robustos que dificulten el desplaçament i l’agilitat del cos, sense la possibilitat d’una dutxa reparadora ni un sofà a mà on estirar-se per descansar, es converteix en un repte personal per al qual la preparació psicològica és tan important com la física. De la mateixa manera que Picasso insistia que la inspiració l’havia de trobar treballant, l’abast del somni no és aliè a l’obligada constància per poder aconseguir-lo. Ni les seves possibilitats a les seves exigències. A diferència de Pedro Sánchez, la compensació al desmesurat esforç de Pablo Álvarez és que, preparant-se per a l’espai, s’allunya de la terra. I això, en aquests temps de còlera, produeix certa enveja. Observar el planeta des del lluny, relativitza qualsevol de les baralles dels seus habitants, perquè la distància no és l’oblit però sí un sedant.

El més llegit