La lliçó dels frescos de Pompeia

Alguna vegada m’he preguntat quina gràcia li sol·licitaria al geni del llum. ¿La immortalitat? No, segur que no. Potser volar o la facultat de llegir fins a la lletra petita de les ments, inclosa la meva. Ser invisible també sedueix, igual que la ubiqüitat, el do de ser al mateix temps en diversos llocs. Però no sé si podria suportar la capacitat d’endevinar el futur, el favor que gaudia la sacerdotessa Casandra, una de les figures dels frescos de Pompeia acabats de descobrir. D’entre la cendra del volcà i la runa, acaben de desenterrar un conjunt de pintures bellíssimes que adornaven les parets d’un imponent saló de banquets d’uns 15 metres de llarg per 6 d’ample (a l’antiga Roma la classe social també es mesurava en metres quadrats). Frescos en perfecte estat de conservació, sobre un elegant fons negre, perquè així es dissimulava el sutge dels llantions d’oli. Els arqueòlegs consideren que l’estança havia de pertànyer a una residència adinerada on els convidats es reunien després de la posta de sol per conversar amb una copa de vi de Campania. Ah, els vells plaers que van sustentar les civilitzacions mediterrànies. Ni tan sols va aconseguir sepultar-los l’ardent lava del Vesuvi. Deia el filòsof hongarès Béla Hamvas que els pobles del vi (italians, grecs, dàlmates, etruscos, espanyols, francesos i hongaresos) poques vegades es deixen arrossegar per ambicions històriques en l’àmbit mundial i que, a diferència dels països de l’aiguardent, no se’ls posa al cap "això de salvar altres pobles a cops de culata". Però no perdem el fil. Assegura el director del Parc Arqueològic de Pompeia, Gabriel Zuchtriegel, que els murals del saló servien per entretenir els hostes i inspirar-los temes de conversa. La vida mateixa. El pas del temps. En aquest cas, les escenes mitològiques representades semblen de caràcter amorós, però van molt més enllà, assenyalant la relació entre l’individu i el destí: Casandra pot veure el futur, però ningú la creu (prediu l’engany del cavall ple de guerrers); Apolo pren partit pels troians contra els invasors grecs, però no pot assegurar la victòria perquè és un déu, el de la llum i la bellesa, o Helena d’Esparta (casada amb Menelao) i Paris, la passió embogida del qual desencadena la guerra de Troia. Dos mil anys després, tots som Helena i Paris, ja que "cada dia podem elegir si preocupar-nos només de la nostra vida íntima o explorar com aquesta vida nostra s’entrellaça amb la gran història". El personal és polític. Sentim la veu profètica de Casandra –sobre la polarització, sobre l’odi, sobre el canvi climàtic– i, no obstant, no la interioritzem. Avui com ahir. En l’excavació, sota els arcs d’una escala, s’ha trobat també un munt de material de construcció. Sobre el guix d’una paret, algú va dibuixar al carbonet de manera tosca dues parelles de gladiadors –el futbol d’ahir– i el que sembla "un enorme fal·lus estilitzat". No, no hem canviat tant.

El més llegit