¿Algú està preocupat per la infància assassinada?

Aquesta setmana s’ha produït un altre assassinat contra una dona i els seus fills per part del pare. S’ha parlat de violència vicària i de la depressió severa que patia el progenitor. Apareix de nou el risc d’estigmatitzar la malaltia mental amb el maltractament. Masclisme i depressió no són incompatibles, ja que el primer és un patró cultural. Però sí que sabem que no totes les persones amb depressió acaben assassinant les seves parelles o fills. El registre marca, a data d’abril, set menors assassinats el 2024 en mans dels seus pares. És la xifra més alta de la sèrie històrica, des del 2013. I quan s’escolten les declaracions institucionals sembla que no s’hi pot fer gaire més. ¿De veritat hi ha algú preocupat i que trebali per habilitar altres cursos de detecció eficaços? ¿Quan entendrem que la denúncia no ho és tot i que els sistemes de salut hi poden ajudar? ¿Quan comprendrem la dificultat de denunciar quan l’agressor presenta malalties mentals? ¿S’hi prendran mesures o quedarà tot en condolences? ¿Algú està fent autocrítica per potenciar la detecció i prevenció? Per si aquest panorama no és prou dur, obrim-ne un altre. Així, en brut, les dades de la Fundació ANAR: la violència sexual amb la infància i adolescència ha augmentat un 55,1% en els últims cinc anys i un 353% en els últims 15. Vuit de cada 10 agressors són coneguts de la víctima, i el pare o parella de la mare representa gairebé el 30%. El 78,7% de les víctimes són nenes i dones. Per cada 100 nens agredits, es registren 401,5 agressions en nenes i adolescents. El 70,3% no rep tractament psicològic després de l’agressió. Aquesta realitat existeix, per poc que es comenti, i forma part del dia a dia. Hi ha nenes i nens en aquest país que conviuen amb els seus agressors, que amb prou feines dormen o descansen perquè temen ser abusats en el silenci i en la foscor, que troben en l’escola l’únic espai de refugi, que estudien amb angoixa, que tenen por de delatar els seus coneguts i que no poden confiar en qui els hauria de protegir per parlar sobre això. La infància i l’adolescència són la població adulta de demà. Tenen drets i això sembla que s’oblida. Investigant una mica, sorgeixen pistes. He perdut el compte de la quantitat de mares que, quan denuncien violència de gènere i han volgut defensar i protegir els seus fills i filles, se’ls ha tornat el sistema en contra, titllant-les de manipuladores, amb informes injustos, sense reparar en l’opinió dels infants. I mares que han denunciat les seves parelles per haver abusat sexualment dels seus fills i filles, casos arxivats sense més investigació mentre escoltaven la frase: "¿Ets capaç de portar a la presó el pare dels teus fills?". Aquest tema no obre informatius, amb prou feines apareix en programes polítics setmanals, però està present, cada dia. I la impotència és pensar com no ha de passar aquest horror contra la població més indefensa si fem com si no fos estructural, com si fos excepcional, i molts s’encongeixen d’espatlles.

El més llegit